22 – I la veritat us farà lliures

LA VOLUNTAT DEL CEL

La llei, l'obediència, els manaments...

Avui volem reflexionar sobre el sentit de paraules o conceptes com llei, obediència, manaments...

Voldríem posar de relleu en aquest escrit la diferència entre la paraula deure i la paraula compliment, en el context d'una praxi religiosa ordinària.

De semblant manera que vam veure la diferència entre religió i religions i entre fe i creences, ara intentarem fer el mateix amb les paraules deure i compliment les quals representen dues actituds en aparença iguals, però que indiquen realitats espirituals i axiològiques ben diferents. Indiquen dos nivells distints de consciència de la realitat.

La dificultat que es presenta a l'hora de copsar tal diferència és deguda al fet que la nostra ment no parteix de zero. Portem un bagatge de molts anys i segles de formació doctrinal que han format una manera de pensar i de veure les coses de la fe, la qual manera ha esdevingut intocable, indefugible i que ha creat una estructura mental des de la qual mirem allò que pertany a la fe de la mateixa manera que mirem les coses del món físic i temporal. Hem esdevingut esclaus de les paraules, com si cada paraula tingués un sentit únic.

Malgrat tot, sempre hi ha hagut gent clarivident i valenta que ha intentat posar les coses al seu lloc, però les seves sentències i els seus punts de vista han quedat per regla general en paper mullat.

Per altra banda, el llenguatge conceptual i doctrinal propi de la institució religiosa, no ens hauria de fer oblidar ni deixar de tenir en compte, per la nostra educació en la fe, el llenguatge espiritual (simbòlic) propi dels profetes i evangelistes...

Per copsar el llenguatge espiritual no basta llegir més, hem de néixer de nou. Un néixer de nou que fa possible tenir aquella ferma convicció que, no solament és impuls i decisió, sinó també llum penetrant com la que descriu la carta als hebreus: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12.

La convicció del creient en les coses referents a la vida és el que anomenem fe. I la fe és aquella actitud lliure i responsable que és fruit de la unió espontània amb la transcendència. Transcendència que algunes cultures com la nostra anomenen Déu i Pare del cel, i de la qual hem rebut la vida i la seguim rebent. Ser fidels a aquest do és la justícia en sentit bíblic. Justícia que s'explicita en el deure entès com el valor fonamental de l'home.

Aquesta justícia i aquest deure van ser el nodriment espiritual del qual s'alimentava Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. Jo 4,34 A partir d'aquí podrem dir també que la seva vida era estimar. Això és el que el mateix Jesús precisa quan diu als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12. I repeteix: Això us mano que us estimeu els uns als altres. Jo 15,17. Per tant, la Vida en majúscula és estimar. Però, estimar a partir del deure rebut, no a partir d'un sentiment fràgil i passatger nascut d'una necessitat temporal...

Estimar és un acte lliure i responsable, però la seva autenticitat li ve derivada de la fidelitat a la voluntat del Pare del cel. D'Aquell que ens ha donat la vida. Aquest és el deure de tota criatura.

Al seu torn, aquesta actitud és la que fa possible la vertadera llibertat i amb ella totes les altres virtuts.

Alguns pensen que un cop tallat el fil umbilical físic, ja són independents i lliures per fer el que vulguin... Però, la Vida en majúscula no és així. La llavor que dóna pas a l'arbre es destrueix un cop neix la planta. La llavor ja no hi és. Però, l'arbre creix i es desenvolupa d'acord amb els principis actius que ha rebut de la llavor. Allò que en diem llavor s'ha destruït, però l'arbre és la llavor desenvolupada segons les consignes rebudes d'ella. L'ésser humà en néixer ha rebut una empremta que no desapareix mai. Totes les obres de la naturalesa porten l'empremta de la potència divina, diu el diccionari. A partir d'aquesta realitat, la veritable llibertat esdevé fidelitat a la vida que hem rebut. Recordem la dita de Jesús: I la veritat us farà lliures. Jo 8,32.

No podem anar en contra del que estem destinats a ser sense destruir-nos. Trencar el lligam que ens uneix amb la transcendència és morir. Si volem viure, i no solament anar vegetant, hem de ser fidels a l'ADN espiritual que hem rebut. La tasca de l'home creient aquí a la terra és portar a terme de ple a ple el principi actiu espiritual que ha rebut com a possibilitat.

En la consciència del creient aquest deure forma part del nucli essencial que dóna sentit i forma a tot el que fa. Aquest és l'ordre interior que fa possible la Vida. Diem això, perquè hem sentit a savis i entesos en teologia que, per posar de relleu el fet d'estimar propi de l'Evangeli, han oblidat el valor fonamental del deure, amb la bona intenció de ajudar a superar l'hàbit del “compliment”...

_______________________________

Però, els humans necessitem també un ordre exterior a través del qual donem testimoni de la nostra fe (amb el cor es creu... i amb la boca es confessa... Rom 10,10.). I ho fem a través d'organismes i institucions, les quals a través de les seves lleis i normes manifesten i celebren la fe amb ritus i doctrines.

Passa però, que si no es vigila, el temps tot ho fa malbé. Les religions amb el temps i per motius pràctics, (deixem de banda altres motius que hi puguin haver) han educat la consciència dels fidels de tal manera que, sense dir-ho, han posat al mateix nivell el manament de Déu i els preceptes de l'església. S'ha igualat el deure humà -diví amb el compliment de les lleis i normes fetes pels homes, creant una consciència de temor i de servitud... Però, en actuar d'aquesta manera han fomentat el fanatisme i no la fe; i han mantingut el poble fidel en una minoria d'edat espiritual impròpia del moment històric que ens toca viure. Aquest és el preu que s'ha pagat i es paga...

Si volem que el deure sigui el motor i l'impuls primari de les nostres accions i pensaments no podem anul·lar la llibertat i responsabilitat personals.

L'obediència a les lleis i doctrines humanes tant civils com religioses, amb les quals les estructures i organismes compleixen amb el seu rol necessari, no poden anar contra el deure d'obeir Déu... Primer és obeir Déu que els homes, va dir Pere als mestres de la Llei. Les lleis i normes religioses han d'estar positivament al servei del deure vers la vida i la veritat... No es poden servir dos senyors...

No és fàcil mantenir una institució religiosa molt nombrosa fidel als seus orígens durant anys i segles. És una obra sobrehumana. Perquè això es faci realitat hi ha dues opcions: Una gran qualitat humana i espiritual dels líders religiosos, perquè així puguin ser llevat que transforma la massa... o mantenir cohesionat el poble a base de lleis i normes, les quals es tornen cada vegada més necessàries a mesura que disminueix la qualitat humana i espiritual dels qui tenen alguna responsabilitat sobre el poble creient i, al final s'estableix la rutina. La història ens diu que aquesta última opció: l'aplicació de lleis que afavoreix el temor si no es compleixen... és la que ha estat vigent...

Ara bé, hem de tenir ben present que, d'aquesta última manera, certament podrem ser membres d'una institució religiosa, però no pas fills de Déu.