6 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Parlem de la plenitud de l’ésser humà i de la naturalesa d’aquesta plenitud. I allò que trobem com l’element que sustenta tot el conjunt de l’ésser humà no és una substància sinó una relació. L’home és un ésser relacional. No hi ha un jo sense un tu. Ni Déu sense l’Home ni l’Home sense Déu,

En aquest Tu apareix Déu i el Món. Un Déu més enllà dels conceptes i un Món més enllà de les coses que estan en el món.

Aquí volem recordar la intuïció de Panikkar que ell anomena: Trinitat cosmoteàndrica i que és Déu, Home, Cosmos i que proposa com experiència humana primordial. En aquesta experiència trinitària hi trobem la plenitud de l’ésser humà.

Parlem de relació. Però, ens hem de preguntar com ha de ser aquesta relació...

Seguint la terminologia de Buber diríem: l’altre no solament és un allò, un objecte, sinó un Tu, una persona que forma part del meu jo. Buber ens parla de dues paraules primordials: la que fa referència al Tu i la que fa referència a l’allò... l’home pot contemplar la naturalesa simplement com un objecte o bé com formant part de la seva experiència humana original. Això últim requereix maduresa. No és fàcil. En aquest sentit podem entendre les paraules d’Emerson quan diu que hi ha gent que no han vist mai el sol. Les nostres relacions amb el altres i amb les coses, sovint no creen empatia... mantenim una distància, un solipsisme.  

Així doncs, dèiem que l’home no està sol. Hi ha també el món i hi ha Déu... Escoltem les paraules de M. Buber:  Només qui creu en el món pot tenir quelcom a veure amb ell; i si s’hi dóna, no podrà restar sense Déu. I continua dient: Si estimem aquest món real que mai no es deixarà dissoldre, si l’estimem realment amb tot el seu horror, si gosem abraçar-lo amb els braços del nostre esperit, aleshores les nostres mans es trobaran amb les mans que el subjecten.

No conec un “món” ni una “vida en el món” que arribin a separar algú de Déu... Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu...  

Si volem tenir una imatge plena de l’ésser humà no podem prescindir ni del món ni de Déu.

Sovint en referim a Déu com l’objecte conceptual dels nostres estudis, opinions i creences i al món com objecte d’estudi científic, de domini, fins i tot de manipulació, sense l’amor i el respecte que es mereixen, ja que no cerquem un Tu sinó un allò...

Seguirem reflexionant sobre aquest tema. I perquè creiem que és bo exposar les coses dins del context cultural en el qual hem crescut i viscut, tindrem en compte principalment les intuïcions de R. Panikkar, fruit de la seva experiència personal.