7 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Els dogmes són formes conceptuals a través de les quals les institucions religioses expressen doctrinalment la seva fe. Però, la fe, com diu sant Tomàs, es troba més enllà de les formes.

Una de tals formes més conegudes i al mateix temps més enigmàtiques de la nostra religió és la que s’anomena Santíssima Trinitat.

Ara bé, segons la intuïció de Panikkar fonamentada en la tradició i en l’estudi de les religions en general, la Trinitat deixa de ser un dogma abstrús per convertir-se en l’experiència humana primordial. La qual cosa evoca una nova manera d’entendre la religió i de viure la fe.     

Sense deixar d’esmentar la Trinitat immanent: Pare, Fill i Esperit Sant, l’autor posa l’atenció en la Trinitat transcendent: Déu, Home Cosmos i que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica.

No parla, per tant, d’aquella doctrina incomprensible per la raó i de poca o nul·la   incidència en la vida pràctica, sinó d’aquella visió espiritual que forma part de la vida i que té incidències en els actes i en la manera d’ “enraonar”, de pensar i de reflexionar del creient.

Evoca una idea més humana i, paradoxalment, també més divina i que implica no solament una adhesió intel·lectual, sinó una acció social i una actitud personal de relació amb els altres i amb  el món material. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.  

Segons aquesta manera de pensar, l’actitud del creient envers Déu és completament diferent. Ens indica que formem part de la divinitat: som fets parçoners de la naturalesa divina, ens diu sant Pere  2P 1,4. sense perdre res de la humanitat... Això no és panteisme. Per al panteisme tot és Déu. En canvi, segons la intuïció de Panikkar: tot és diví: Déu, l’Home i el Cosmos, però cadascú amb la seva pròpia autonomia...   

El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir, diu Panikkar és, evidentment, l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

La intuïció neix de l’experiència percebuda en les profunditats de la consciència en el context cultural de la pròpia tradició:  

Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

L’actitud pròpia del lector és la d’escoltar a algú que ens vol fer partícips de la seva experiència personal. Cal escoltar-lo amb llibertat i responsabilitat. Ningú no pot deixar en mans d’un altre el seu destí. Només el podem deixar en mans de Deu...

Aquí hauríem de recordar de nou que el llenguatge “místic” és el llenguatge simbòlic, no el literal. En el context espiritual les paraules no són signes convencionals, sinó símbols nascuts de l’empatia amb la naturalesa de la realitat i de la vida. En aquest nivell de consciència no és la quantitat, sinó la qualitat, el valor que dóna sentit a les paraules que es fan servir.   

Els humans ens comuniquem a través del llenguatge. . Cal però saber llegir i copsar el sentit de les paraules d’acord amb el context en el qual foren escrites o dites. Per entendre el sentit literal de les paraules calen coneixements; per copsar el sentit simbòlic és necessària la puresa de cor; dit amb altres paraules: és necessari gaudir d’un nivell superior de consciència. El sentit literal fa referència a les coses materials; el sentit simbòlic a les espirituals.