dimarts, 3 de març del 2020

8 – LA PLENITUD DE L`ESSER HUMÀ

El llenguatge espiritual o simbòlic és el llenguatge propi de les coses de l’esperit. Per tant, quan es llegeixen i interpreten “literalment” els anomenats textos sagrats es deforma la veritat.

Quan ens col·loquem en el món de l’esperit, entrem en el món de l’eternitat. L’eternitat viscuda en el temps. Optem pel silenci de les nostres certeses habituals; deixem la riba per anar a fons en el mar immens de la vida...

De semblant manera que sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formes doctrinals, podem dir que la religió es troba més enllà de les religions. La paraula està més enllà dels conceptes. Malauradament i degut a la rutina i el temps la religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. Panikkar

Hem confós el concepte amb la paraula. Però, la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida, diu Pau. Hem assimilat el vestit amb el cos; les formes culturals amb l’essència de la vida i, a l’hora de portar a terme una renovació religiosa ho fem posant un pedaç de roba acabat de teixir en un vestit vell, hem posat vi nou en bots vells...  Cf. Mt 9,16-17. Ara bé, el vi nou s’ha de posar en bots nous, diu Jesús. Si no tenim clara quina és la naturalesa de la vida espiritual, totes les formes noves que inventem seran com pedaços incoherents... I la coherència en aquest món de l’esperit és essencial per poder assolir i viure la veritat.   

La voluntat segueix aquella veritat que li proposa l’intel·lecte. El creient actua d’acord amb el seu nivell de consciència, des del qual, fa possible un determinat valor ètic i espiritual dels seus actes.

El llenguatge que s’ha fet servir en el si de la nostra cultura religiosa, ha format -o deformat- durant segles i fins el dia d’avui la consciència del poble fidel... Aquest llenguatge ha propiciat una manera d’entendre les coses com si fos l´única acceptable per al bon comportament.

Hem de canviar el llenguatge. En el món de l’esperit el valor “quantitat” ha de donar pas al valor “qualitat”. Les coses es valoren per la seva qualitat no per la quantitat. Així, per exemple, la paraula universal o catòlic no vol dir que tot el món hagi de pensar igual, sinó que cada individu, cada persona tingui o aspiri arribar a la plenitud de l’ésser.

Un altre exemple. Agustí, parlant de la Trinitat, diu: “Aquell que enumera s’equivoca”. De manera semblant Panikkar diu: Déu no és ni “un” ni “tres”. No és qüestió de números. L’U no és un número... és l’expressió de la unitat i per tant la seu de la intel·ligibilitat.  
Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la “Font” del que és, allò que És i el seu propi “Dinamisme”; Pare, Fill i Esperit; el Diví, l’Humà i allò Còsmic; la Llibertat, la Consciència i la Matèria... La realitat és trinitària. Per tant, els humans, tots, formem part, estem dins d’aquesta única realitat trinitària. No n’estem fora. No som una altra cosa... Malgrat tot, la individualitat i la personalitat de cadascú no solament resta en peu, sinó que és necessària per a la unitat del Tot.