UNA MIRADA AL MÉS ENDINS                               

Paraules i pensaments. 

Paraules i pensaments sobre la vida. Però, quina vida? Podem parlar de la vida dels sentits, de la vida intel·lectual o de la vida de l’esperit. Aquestes són les tres dimensions de l’ésser humà de les quals parlen alguns pensadors.

Volem parlar aquí de la vida de l’esperit. A aquesta vida també l’anomenem vida interior, malgrat que, d’acord amb alguns autors com P. Tillich o Merleau-Ponty, “vida interior”, en aquest context, és una expressió inadequada,  ja que en la vida de l’esperit els conceptes d’espai i temps no tenen sentit... passa, però, que dins del llenguatge simbòlic al qual estem acostumats, aquesta expressió ens ajuda... i es fa imprescindible i, de fet, els grans autors la fan servir.

Sempre que parlem d’algun aspecte de la vida humana en parlem des d’una perspectiva concreta, des d’un punt de vista que és el lloc on ens ubiquem nosaltres, espiritualment parlant. Aquest lloc és el nivell de consciència en el qual vivim i des del qual pensem i parlem.

 

Si aquells pensadors a qui escoltem o llegim viuen en un nivell de consciència superior al nostre, difícilment els entendrem i el més segur és que donem un sentit diferent a les seves paraules. Això passa amb els Evangelis. Aquests escrits que molts cristians saben de memòria... ¿diuen el que nosaltres (i la nostra institució religiosa) pensem que diuen? ¿No passa, més aviat, allò que va dir Jesús als seus deixebles parlant de la gent en general: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen?  Mt 13,13.

 

En realitat (és una impressió personal) quan escoltem l’Evangeli, és com si “sentíssim tocar campanes”. La seva ensenyança queda lluny de la nostra manera d’entendre i de celebrar la fe i de viure la religió.  

Hauríem de recordar algunes nocions bàsiques sobre la naturalesa de la vida. Hi ha dos elements a tenir sempre en compte. Són: el contingut essencial i les formes d’expressió. Val a dir: la vida i l’expressió de la vida, la fe i l’expressió de la fe, l’amor i l’expressió de l’amor, els actes i les actituds...

Generalment ens quedem en les formes, en els actes... Així, quan es parla de renovació i s’intenta superar les maneres anacròniques d’expressar la fe, el nostre pensament i les nostres preocupacions es limiten al nivell de les formes: el vestit segons l’expressió de Jesús... Mt 9.16.

 

En les narracions dels Evangelis, algunes anomenades miracles, hi veiem i així ho considerem, actes que Jesús va fer, i és que llegim literalment uns textos que haurien de ser llegits simbòlicament, ja que es tracta d’escrits espirituals... i el llenguatge propi d’aquells escrits és el simbòlic i el llenguatge simbòlic es refereix a les actituds...  

Repetim: En els moments actuals en els quals tots busquem una altra manera més sana i coherent de viure i de practicar la religió, els qui hi estem interessats... serà bo tenir en compte el contingut essencial de la fe i no quedar-nos només en les formes i maneres externes de viure-la i de celebrar-la.

  

I això fa necessari veure les coses des d’un nivell superior de consciència. Alguns pensadors sembla que ho veuen així. Per exemple R. Panikkar en un moment dels seus escrits, diu el següent: això que diem només es pot comprendre des del “tercer ull”. És a dir: des del tercer nivell de coneixement, segons l’escola de sant Victor, a la qual ell fa referència alguna vegada. I Marià Corbí posa per títol a un dels seus llibres, el següent: “Paraules des del silenci”. No diu paraules sobre el silenci, sinó des del silenci...

 

No podrem comprendre els Evangelis si no ens posem en la mateix altura espiritual dels savis i profetes que els van escriure.

Si no tenim en compte això, pot passar que el llenguatge que, en principi, és l’eina que ens ajuda a conèixer i entendre allò que ens diuen els altres i a relacionar-nos amb ells, es torni l’obstacle que ens en separi i ens n’allunyi encara més. I això és el que està passant, malgrat els esforços i la bona voluntat d’alguns d’aquest món espiritual o religiós.

 

Sovint ens passa, però, que no sabem ben bé quina cosa volem dir quan parlem de llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic no és un llenguatge figurat sense contingut real...  Quan el context des del qual parlem és la vida espiritual, el llenguatge simbòlic es refereix a coses del món espiritual tan reals (o més) que les coses que en diem materials o físiques, a les quals ens referim amb un llenguatge que en diem literal... El llenguatge simbòlic es refereix a la intencionalitat dels nostres desigs i esperances.

 

Cada text va acompanyat del seu context. El context propi de la vida espiritual és el contingut essencial de la vida. El llenguatge conceptual, intel·lectual, fa referència a les formes d’expressió. Que és el context en el qual solem viure i parlar. 

Això ho deixarem aquí i ja ho seguirem amb altres escrits si la salut ens ho permet.