LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.