LA LLIBERTAT INTERIOR

Parlem ara de la llibertat interior. La llibertat és aquella propietat humana que tothom reivindica i que, malgrat tot, sovint, esdevé una fita que encara no hem aconseguit, tot i que, el fet de ser lliures personalment, només depèn de nosaltres. Glossant a Joan podríem dir que: aquell que diu que és lliure del tot, menteix. 1 Jo 1,8 – 2,4.

 

A aquesta llibertat de la qual volem parlar li afegim el qualificatiu d’interior per diferenciar-la d’altres formes de llibertat més conegudes, com les que fan referència als altres o a les estructures de poder, per exemple. La llibertat interior o personal la pot tenir aquell que està dins d’un presó i al revés, alguns que estan a fora i viuen en llibertat poden ser esclaus de si mateixos.

 

La llibertat interior és el distintiu de l’ésser humà. El dinamisme propi dels animals és l’instint. En els humans allò que fa possible créixer com a persones i desenvolupar correctament la pròpia vida humana és la llibertat. Jaspers defineix l’ésser humà com a subjecte de possibilitats des de la llibertat. Sabem per experiència que no està tot fet. En néixer rebem, amb la vida, la possibilitat de ser semblants a Déu.

 

La paradoxa està en el fet que també la llibertat se’ns ha donat com a possibilitat. Per això, la tasca dels humans aquí i ara és la d’arribar a ser lliures per a poder desenvolupar el desig latent de vida plena que hi ha en nosaltres i fer-lo realitat.

  

Això està a les nostres mans. Amb altres paraules: amb la vida que se’ns dóna rebem el desig d’arribar a la plenitud d’aquesta vida. I es tracta de fer realitat aquest desig. És un desig latent que a poc a poc i amb els anys s’ha de fer més conscient i, si som fidels a aquesta crida que ens ve del fons del cor, podrem arribar a fer-lo realitat. Fidelitat a nosaltres mateixos seria, doncs, la consigna que tots hauríem de tenir. Però, hauríem d’afegir: que sigui una fidelitat sense engany. Es tracta d’una fidelitat que superi el que ara en aquests moments de la nostra vida pensem de nosaltres mateixos. I amb això veiem la importància de la veritat, que és també una de les virtuts fonamentals. Recordem com Jesús va definir Natanael, un dels seus futurs deixebles.com un home sense engany. Jo 1,47. I en un altra indret ens recorda que la veritat ens farà lliures. Jo 8,32.

   _____________________________

 

Quan s’arriba al capdamunt de la muntanya i es viu en el cim de la maduresa humana i en un nivell de consciència superior, es pot dir que es torna a viure de l’instint. Però, d’un instint superior. El primer instint, l’instint primitiu, és fruit de la necessitat; en canvi, l’instint superior és mogut per la intuïció. Una intuïció que és senyal d’empatia amb la realitat.

 

En aquest nivell, fe i coneixement vénen a dir el mateix. Posem algun exemple per explicar aquesta experiència espiritual. És el cas del conegut psiquiatra K.G. Jung. Un dia li van preguntar: Vostè creu en Déu? I ell va respondre: no hi crec, el conec. De fet, això coincideix amb la definició de la fe que en fa la carta als hebreus, segons la traducció de la BCI: Creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. St. Teresa d’Àvila en la seva vida escrita per ella, diu quelcom semblant.

 

Hi ha un fons en nosaltres que se’ns escapa, tot i que en certa manera el toquem o l’intuïm. Escoltem què ens diu Teilhard de Chardin: Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida (jo, que se suposa que medito cada dia) vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció. Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa. I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.   

 

En els primers anys de la nostra vida, quan encara estem a les primeres etapes d’aquest camí humà, no arribem a copsar ni a viure plenament la seva densitat espiritual i en conseqüència, mai acabem d’estar del tot satisfets. I és que, si no tinguéssim aquest desig de plenitud com una realitat amagada dins nostre, no la trobaríem a faltar.

 

La nostra vida és vida divina i humana a la vegada. L’hem rebuda, però com a possibilitat. El nostre destí és viure-la en plenitud. I si és el nostre destí vol dir que també és la nostra tasca a realitzar i que ho podrem fer gràcies a la llibertat, la qual també se’ns ha donat com a possibilitat. Un cop arribats aquí podríem dir glossant l’Evangeli: sigues lliure i la resta se’t donarà de més a més. Mateu ho diu així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i totes les altres coses se us donaran de més a més. Mt 6,33.