6

MESTRE, FES QUE HI VEGI

Aquesta és la petició que va fer el cec a Jesús i que és com el prototip de la petició que hem de fer nosaltres: Senyor, fes que hi vegi. Així ho entenia sant Agustí que per la seva banda pregava dient: Senyor, fes que et conegui i que em conegui. Aquesta necessitat de llum és la que també s’expressa en el famós oracle del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix.

 

Estem lluny d’aquest coneixement, perquè encara estem lluny de la realitat.

La llum espiritual expressada a través de diversos conceptes com paraula, saviesa, coneixement, consciència, veritat... és el resultat de l’empatia amb la realitat: El saber de la saviesa és un contacte amb la realitat. Panikkar  

 

Els senzills i els humils són els qui tenen més facilitat per conèixer la veritat. La pregària de Jesús sembla demostrar-ho: T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als senzills aquestes coses que has amagat als savis i entesos. Mt 11,25

 

“Aquestes coses” de les quals parla Jesús són les pròpies del món de l’esperit. “Això és cosa d’un altre món” solem dir, quan ens referim a allò que no és habitual. El món de l’esperit és un altre món, un món diferent del que estam acostumats a viure. Pau també ens ho recorda quan diu: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1Co 2,13.   

La senzillesa de la saviesa no significa simplificació artificial de la vida (reduccionisme), sinó el descobriment del fet que toco tota la realitat, que m’hi puc acostar i conèixer-la, si no m’oblido de mi mateix, si no em desconnecto, si no objectivo la realitat i n’esdevinc, així, un subjecte aïllat. Aquesta experiència integral té lloc allà on es troben teoria i praxi, allà on la meva necessitat de coneixement no s’independitza de la meva existència, on el meu cor es manté pur. Panikkar     

En aquest text hi trobem les paraules objectiu i subjectiu o derivats. Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat i són el tema recurrent que, un moment o altre, els trobem en tots els filòsofs. Quan s’aconsegueix la unitat entre objecte i subjecte esdevé la perfecció.

 

Per saber què volem dir amb aquestes paraules, posem uns exemples: Nosaltres, els humans ens considerem subjecte quan ens fem responsables del que pensem i del que fem, però som objecte quan estudiem la nostra naturalesa des d’un punt de vista  psicològic o fisiològic, per exemple. Llavors ens fem objecte d’estudi.

 

El món el pensem sovint com un objecte, malgrat que, com diu Jaspers: El món en el seu conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és el món. I si mirem el món des del punt de vista subjectiu, llavors veiem que també nosaltres formem part del món. Aquesta diversitat del significat de la paraula món també la podem veure en l’Evangeli de Joan en la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare del Cel. Diu així: He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo no em quedo més en el món... el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que el treguis del món, sinó que els preservis del Maligne... Jo 17.

 

Aquesta manera de parlar potser ens pot ajudar ha entendre una mica més la intuïció de la Trinitat cosmoteàndrica de R. Panikkar, que és: Déu, Home, Cosmos.

Panikkar considera  que aquesta visió trinitària no és una “formulació dogmàtica”, sinó una “expressió de la realitat”: La realitat mateixa és trinitària.

 

I aquesta visió trinitària de la realitat no va contra la unitat de fons pròpia de l’Ésser. Diu Jaspers: l’incessant impuls vers l’U –propi dels humans-  és una demostració de la nostra existència, l’ésser humà sent la unitat de fons en tot el que fa, ja que només aquesta unitat és l’ésser i l’eternitat. En aquest sentit és sant Agustí que ens recorda que, en les coses de l’esperit, no és la quantitat -no és qüestió de nombre- sinó de qualitat, la que dóna sentit a les paraules que es fan servir. Per això, parlant de la Trinitat afegeix: aquell que comença a numerar està començant a equivocar-se.  

 

Aquest mateix principi també val pel que fa referència a la comunitat de fe o per l’església, i que hem de tenir present quan es parla del seus atributs de catòlica o universal.

 

En l’antiguitat i també en sant Agustí la paraula catòlic volia dir: d’acord amb el tot, és com una religiositat que és plena per a nosaltres en la mesura que conté tot el que necessitem per a la nostra plenitud i alliberament... La paraula universal no s’ha d’entendre només quantitativament. Una gota d’aigua pot ser igual que una altra gota d’aigua... Són dues gotes, però fetes del mateix element: l’aigua. La Veritat és una sola: és catòlica, és universal, i els humans la vesteixen de múltiples formes. La veritable comunitat de fe està al servei d’aquesta Veritat, sigui quina sigui la forma –nom, doctrina, ritus...- amb la qual es vesteix.

No fou fins a l’expansió geogràfica de la cristiandat tardana i ja decadent que es va desenvolupar la idea que “cristianisme”, en sentit de religió catòlica significava estendre una sola religió sobre tota la terra. Panikkar

 

Panikkar en els seus escrits distingeix tres conceptes: Cristiandat, cristianisme i cristiania. 

La cristiandat fa referència a l’aspecte cultural, esdevingut principalment, a partir de Constantí i que representa la religió d’un poble feta de tradicions, festes, costums...: És la dimensió cultural. (Afegiria: sentimental)

El cristianisme fa referència a la institució religiosa amb les seves doctrines, dogmes i lleis: És la dimensió doctrinal. (Afegiria: intel·lectual)

La cristiania fa referència a l’Evangeli sense interferències polítiques o doctrinals posteriors: És la dimensió espiritual. (Afegiria: axiològica)