5

UNA LLAR

 

Preparem una llar per a la saviesa. Així presenta Panikkar una de les seves reflexions sobre la saviesa.

Recordem que el context dins del qual estem parlant és el del món espiritual i que, per tant, les paraules s’han d’entendre d’acord amb aquest context que és com la llar de les paraules.

Quan ens disposem a parlar d’aquest món de l’esperit ens adonem que no és fàcil obtenir un consens generalitzat sobre el tema, i més tenint en compte la diversitat de cultures amb les quals convivim. I pensem que aquesta falta de consens entre uns i altres dels humans és degut en gran part al llenguatge que emprem i del sentit diferent que cadascú dóna a les paraules que es llegeixen o s’escolten. Tècnicament diríem que es tracta d’un problema epistemològic.

 

Es diu, per exemple, que avui es viu una espiritualitat no religiosa o fora de la religió. Seria més apropiat dir: fora de les institucions religioses. No hem de confondre la religió (virtut) amb la institució religiosa. De fet hom pot ser molt religiós sense pertànyer a una institució religiosa.

Sobre la religió ens diu Panikkar: La religió és allò que ens “relliga” a la realitat en els seus múltiples aspectes; és una dimensió de l’home... I també diu: Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

 

El problema de fons deriva, en part, en relació a aquest tema de què estem parlant i en altres de semblants, del fet que quan reflexionem i raonem ho fem a partir de les formes i no del contingut essencial de la realitat i també perquè d’acord amb el caràcter analític, propi d’occident, en el moment d’analitzar les coses, oblidem la visió holística que abraça la totalitat de la realitat de la qual en volem tenir un coneixement.

 

El punt de referència a partir del qual parlem dels valors humans fonamentals és l’ésser humà. No és una institució o un col·lectiu cultural. Diuen, per posar un exemple, que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes el següent: Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. És com si volgués dir que ser cristià és una manera de ser home i ser catòlic és una manera de ser cristià.

 

Així quan parlem, per exemple, de paraules com fe o religió, que normalment entenem lligades a una institució religiosa, les hauríem de considerar com a valors humans fonamentals propis de l’ésser humà i que, després, les han emprat les institucions.  

Jesús de Natzaret se nomenava a si mateix: el fill de l’home. Els altres títols els hi hem posat nosaltres.

 

Així doncs, quan parlem de fe no necessàriament hem d’associar aquest concepte amb un grup institucionalitzat.

 

Si volem copsar la veritat en tot allò que escoltem o llegim, hem de tenir present el sentit de les paraules... El text té un context que hem de respectar i tenir en compte si volem percebre quina cosa és el que ens vol dir aquell qui ens parla.    

Per simplificar, aquí parlem d’un context en sentit ampli, és a dir: d’un context que inclou el pretext (intencionalitat) i l’ordit. Entenem per ordit el fons o base cultural dins la qual estan dites o escrites les paraules. Cf. Panikkar.

 

Aprofitem aquí per dir que el context propi d’aquests escrits és el que apuntem amb algun dels següents sinònims: món de les actituds, axiologia, valors humans, sobre la virtut en general, vida interior, dimensió espiritual, tercer ull, nivell superior de consciència...

 

Hi ha alguna locució d’aquestes que hem apuntat ara que s’hauria de descartar perquè no és coherent amb la realitat espiritual que vol explicitar, però el seu ús conegut ens empeny a seguir emprant-la. Ens referim a l’expressió “vida interior”.  Tant P. Tillich, com Merleau-Ponty, diuen que és una expressió incoherent perquè en el món de l’esperit no hi ha ni dins ni fora ni aquí o allà. És a dir que les categories d’espai i temps, no són adequades quan es parla del que també podem anomenar vida espiritual o vida eterna.

 

La presència de l’Etern: Déu, el Crist ressuscitat, el Regne de Déu... no l’hem de pensar amb categories d’espai o temps, sinó amb categories d’eternitat. Veiem com ens parla  l’Evangeli: Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els va respondre: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”  El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17, 20-21.

 

La diversitat de traduccions que fan els exegetes d’aquest text ens suggereix la dificultat d’expressar aquesta presència de l’Etern amb les nostres categories humanes. Ens referim especialment a la frase: El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traductors diuen: dins vostre o entre vosaltres i també: en el vostre cor.

 

Panikkar empra el neologisme “tempitern” per expressar la vivència de l’eternitat en el temps. Diu així: Tempiternitat és l’experiència del present en tota la seva profunditat. Del present que conté no només el passat en potència i el futur en esperança, sinó l’eternitat i la temporalitat; és la visió adual del temps i de l’eternitat; és la dimensió eterna en el temps.

L’eternitat no és després del temps. És.   

 

D’aquesta manera, quan parlem de la presència del Crist ressuscitat l’entenem com un fet que existeix: Crist és per sempre. Nosaltres podem celebrar amb més o menys solemnitat aquesta presència. I la podem recordar amb unes paraules especials... però no la podem crear o fer que sigui real en un moment determinat, quan de fet ja ho és. Dir que unes paraules el fan present seria superstició. El Crist ressuscitat és el Crist etern.