v4
LA LLUM DE LA VIDA
¿Quina és la meva actitud de fons enfront de la vida? Aquesta
és la pregunta, aquesta és la llum que necessitem tenir clara.
Hem de saber què és
allò que ens mou a viure intensament i a actuar de la manera que ho fem.
Per això ens ajudarà
la saviesa. La saviesa és la virtut que hem de conrear. I per obtenir-la no
n’hi ha prou amb el fet de llegir molt. Fins i tot això pot arribar a ser un
obstacle. És d’Heràclit aquesta dita: el
contrari de la saviesa és el saber de tot.
Només poden ser savis els qui viuen a fons la vida amb
fidelitat al do rebut, els qui gaudeixen d’un grau superior de maduresa humana.
No obstant això hi ha un coneixement que és important i
forma part de la nostra essència com humans: Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està
disposat a esdevenir. Panikkar. És
el coneixement que sorgeix de la vida viscuda a fons.
En aquest context hem de mencionar una altra vegada a la
filosofia que és amor a la saviesa. I no es tracta tant de la filosofia
acadèmica, sinó de la que en podem anomenar humana. En aquest sentit fins i tot
els infants poden ser filòsofs. Diu Jaspers: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en embrió en tot home, i
moltes vegades del mode més pur en els infants.
La filosofia que cerca tenir clar el dinamisme fonamental
de la vida és pròpia de qualsevol ésser humà. No depèn ni de l’erudició, ni del
coeficient intel·lectual que un pugui tenir, ni del físic, sinó de la puresa de
cor o de la fidelitat a la vida que hem rebut i que es va manifestant a la
nostra consciència d’acord amb la nostra voluntat de ser i de viure sense
engany.
El savi porta la reflexió fins a les últimes conseqüències:
no és queda en la teoria, sinó que inclou el comportament; no es queda en l’enunciat,
en la definició, sinó que inclou totes les derivacions pràctiques de tipus
formal i expressiu. Savi és aquell que realitza aquell ordre que consisteix en viure la unitat en la diversitat.
La llum de la vida és també la fe. Però, què és fe?
S’han dit moltes
coses sobre la fe, i en llegir les diverses opinions, ens adonem que quan es
tracta de coses essencials a la vida és difícil, quasi impossible, donar una definició cabdal del que es vol dir. Això
passa també en el cas de la fe. Per començar hem de tenir clara la diferència
entre fe i creença... però, per ara, deixem aquest tema.
La fe és fidelitat a la vida, una fe que és la cara activa
de l’acceptació de la vida amb totes les seves conseqüències. I, en aquest
sentit, cada persona, amb la seva fe, fa possible una nova llum en el món.
El creient és aquell que no fa el que ell vol, sinó el
que Déu vol. La culminació de l’home és
la consciència de la transcendència. I aquesta consciència el porta a tenir com aliment de la seva vida la
voluntat del Pare del cel. Jn
4,34.
Viure de fe és una possibilitat: és un acte de la
llibertat. La fe és dir sí a la vida amb totes les seves possibilitats. La fe
és una actitud que s’expressa en la pròpia vida a través dels actes ja que la
fe sense els actes no val res: La fe si
no es demostra amb les obres és morta. Jm 2, 14-17.
Fem esment aquí d’algunes parers de diversos autors sobre
la fe:
La fe és un
constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la
mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits... Panikkar
I aquest pensador continua dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més. I en un altre lloc diu: La fe és aquesta capacitat, facultat,
possibilitat de més.. o de transcendència... o de Déu... seria el “capaç de
Déu” dels escolàstics.
També diu: La fe no
és coneixement d’una veritat objectiva. És més aviat consciència d’una vacuïtat
no subjectiva. És l’obertura a l’invisible.
Tenint en compte algunes d’aquestes definicions de
Panikkar hom pensa que ni K. Jaspers ni Kierkegaard segurament no hi estarien
del tot d’acord. Escoltem el que diu K. Jaspers: La fe semblaria que fos una “immediatesa” en contrast amb tot allò que
és mediat per l’enteniment... però, si fos així, seria quelcom psicològicament
descriptible... D’aquí que Kierkegaard digui: “Allò que Schleiermacher denomina
religió, i els dogmàtics hegelians fe, no és, en el fons, sinó la primera
condició immediata de tot –el fluid vital- l’atmosfera espiritual que respirem” i això no seria fe. Kierkegaard considera que
el traç o l’acte essencial de la fe consisteix en el fet que es relacioni amb
un esdeveniment històric i sigui un fet històric.
La fe ha de sorgir de
la font original de la vida i a partir de la situació històrica ha d’assumir el
risc a una total obertura de l’esperit. No es pot mai fixar en una formulació
declarada infal·lible. És una presència històrica que conté la font de tota fe.
La història, segons alguns autors, no és tant la cronologia d’uns fets
acorreguts en un temps determinat, sinó la descripció de la realitat de la vida
viscuda per uns éssers humans.
v
De fet, si diem que la fe és una virtut, vol dir que és
un acte de la llibertat. La naturalesa ens dóna la possibilitat, però
l’actuació d’aquesta possibilitat és allò que dóna lloc a la virtut de la fe. I
això depèn de la llibertat i de la voluntat. En aquest sentit P. Tillich diu: la llibertat i la fe són idèntiques. Això
també s’hauria d’explicitar més, però, deixem-ho així.
L’acte de fe només es pot fer des de la llibertat i, per
tant, la fe no pot estar lligada a una formulació doctrinal o dogmàtica
considerada com a veritat absoluta. El mateix sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formulacions
dogmàtiques.
Jaspers també diu: Fe
és prendre consciència de la realitat. És fer present l’origen de la vida,
aquell origen que no puc voler, perquè m’ha estat donat, però que a partir del
qual vull, sóc i sé. Fe significa consciència de l’existència en relació amb la
transcendència. Una cosa és la
possibilitat de creure que té l’ésser humà i l’altra és l’acte de creure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada