8

INTUÏCIÓ PRIMORDIAL

 

En parlar del contingut essencial de l’ésser que es manifesta a través d’infinitat de formes i maneres, fa que es puguin dir coses diferents parlant sempre del mateix. És el caràcter holístic propi del llenguatge espiritual.

 

L’última, i primera, motivació d’aquestes reflexions és la llibertat. On hi ha llibertat hi ha persona humana; on no hi ha llibertat la persona humana no existeix.

Aquesta és la intencionalitat de fons de l’obra de Jaspers. Un dels seus llibres: La fe filosòfica és un exponent clar del que diem. Jaspers vol superar i eludir els abusos tant d’una teologia rància que absolutitza el fet de l’anomenada Revelació com d’una ciència que no hi veu més enllà del que li presenten, en aquell moment de la història, els seus descobriments i que Jaspers titlla de ciència supersticiosa, per voler substituir Déu pels seus descobriments científics. Jaspers s’expressa així: Aquestes prematures alternatives de fe en la revelació o nihilisme, ciència total o il·lusió, són només mitjans de lluita per atemorir les ànimes, per privar-les de la seva auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el veritable ésser humà.      

 

La filosofia és el pensament fet paraula. I, d’acord amb la dita de Descartes: “penso, per tant existeixo” podríem dir que el fet de pensar ens identifica com a ésser humans i és una demostració de la nostra llibertat al mateix temps que la fa possible creant consciència de la consciència. Les institucions estan al servei d’aquesta llibertat, no estan per ofegar-la.

 

El respecte a la llibertat i responsabilitat de cada individu del grup dóna peu a la comunitat. Si no hi ha aquella llibertat de cada individu el grup es converteix en una massa de gent sense personalitat. Les institucions han de vetllar perquè els seus membres siguin part de la comunitat i no solament un grup de gent sense personalitat pròpia. Pere en una de les seves cartes sembla que apunta en aquesta direcció quan diu referint-se als jueus convertits: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou poble de Déu. 1Pe  2,10.  

 

Enfront d’un autoritarisme prepotent, fill d’interessos emmascarats o de miopia intel·lectual, ens hem d’atrevir a mantenir obert, filosofant, el nostre ésser humà. Filosofant ens hem de preparar per a qualsevol esdeveniment que amenaci la nostra vida plena i la nostra llibertat... hem de contribuir amb el pensament perquè l’ésser humà preservi les seves més altes possibilitats. Només amb la seva llibertat prendrà consciència del seu vincle amb l’origen de l’ésser humà.  Jaspers

 

Menystenir les formes (les institucions) no és intel·ligent; però tampoc ho és una subjecció (obediència) a les institucions que destrueixi la llibertat i responsabilitat personal que és intransferible. 

 

Podríem comparar la dimensió espiritual de la vida humana amb un àtom que, tot i semblar ser l’últim dels elements de la física, resulta que, com diu el diccionari, és un sistema format per un determinat nombre de partícules elementals.

 

Posem l’accent en aquesta diversitat dins de la unitat perquè el problema no resolt de la unitat entre diferents cultures i religions rau en el fet de cercar la unitat on hi ha d’haver diversitat: la diversitat de formes i expressions i, al mateix temps, oblidar la veritable unitat de fons que ens uneix tots en un mateix propòsit i destí.  

 

Cal conèixer la nostra realitat última per apreciar-la i poder viure a partir de l’essència de la vida i no limitar-se a donar salts i voltes per les branques...

Cada autor descriu la realitat última  -el que nosaltres anomenem “contingut essencial”-  de diverses maneres, però en el fons hi ha una gran coincidència. Resumim aquí la visió que  R. Panikkar té sobre aquest tema.  

 

En l’escrit anterior vam recordar les paraules d’aquest pensador sobre la llar de la saviesa: Hem de preparar una llar per a la saviesa, ens va dir Panikkar. I continua analitzant de quina manera es constitueix la llar humana de la saviesa. I veiem que no situa la llar en les aparences externes, sinó en el contingut essencial. Escoltem-lo: No es tracta d’una imatge humana determinada, tal com l’han produïda, diversament, les cultures de la humanitat. Es tracta d’una cosa que existeix prèviament a aquests desplegaments i configuracions i... que s’expressa en cada persona a través de la seva tradició corresponent.

 

Ens hem de deslliurar d’idees fixes sobre la pròpia manera de pensar i de veure les coses que pertanyen a la fe com si fos l’única forma vàlida de veure i de celebrar la vida.

I també hem de guardar-nos d’una simplificació artificial de les tradicions que, en nom de la unitat, intenti reduir-les a un denominador comú, sense vida... Això seria practicar un sincretisme groller, sense cap ni peus.  

 

Se sent a dir: “no tinc fe, només crec en allò que veig”. Però, no existeix només el món de la física. Algú ha vist mai l’amor? I l’amor existeix. Veiem actes que ens suggereixen que l’amor existeix... Veiem els actes però no veiem la motivació i aquesta motivació és tan real o més que els actes, ja que la motivació és el motor i la força dels actes que fem. La qualitat de l’amor, de la veritat, de la justícia... ens queden amagades, potser per tota la vida. La intenció existeix. És una realitat, tant o més que els objectes físics. Aquest és el món espiritual.

Per altra banda, les idees van acompanyades d’un llenguatge característic propi d’una època determinada. Això fa difícil llegir amb imparcialitat els autors d’èpoques passades... sovint la lectura que en fem no fa justícia al pensament de l’autor... No solament perquè el context històric és diferent, sinó també perquè el seu nivell de consciència des del qual ens parla sovint no és el mateix que el nostre.  

Un judici superficial de les tradicions pot derivar en un menyspreu del passat només perquè és passat.