7

LA VERITAT

I la veritat us farà lliures, va dir Jesús. Jo 8,32.

Però, quina veritat és la que ens fa lliures?

Podríem començar la reflexió dient que quan parlem de la veritat en el context d’aquests escrits hem de considerar i distingir la veritat intel·lectual de la veritat espiritual.

 

Gandhi tenia com a lema de la seva vida “la veritat”. I tornem a preguntar: Per a Gandhi la veritat que ell tenia com a norma i guia de la seva vida ¿era la mateixa realitat que pensem nosaltres, els occidentals, quan anomenem la paraula: veritat?

 

A Occident, dins del context filosòfic i també religiós, la paraula veritat ha tingut, històricament parlant, un significat més de caire intel·lectual...

Ara bé, el sentit bíblic del concepte veritat no és solament intel·lectual, sinó i sobretot, espiritual. I això vol dir que la veritat bíblica no la podem entendre només com a fruit de l’estudi, sinó que deriva d’una actitud, de “la puresa de cor” per citar la frase evangèlica, També podríem dir: fruit de l’experiència, de la fidelitat a la vida que Déu ens ha donat, de la maduresa personal i humana, de la sinceritat amb allò que és essencial...

 

Per tant, si volem saber quina cosa es necessita a l’hora de cercar la veritat, diríem que es requereix un acte: l’estudi, però també i sobretot una actitud o una disposició: la puresa de cor, la disponibilitat en el compliment del deure, entès aquest deure com un valor espiritual... Escoltem en aquest sentit els savis: Ni la saviesa ni la veritat no són, exclusivament, valors intel·lectuals. I també: Per als antics la paraula saviesa indica experiència, habilitat i gust. Més encara: Saviesa és pietat, és a dir, la relació infantil, filial, amb la font de tot ésser. És compliment del deure...

 

Hem esmentat el fet de “cercar” la veritat. Ara bé, això de “cercar” la veritat quan es tracta de la veritat essencial o de la saviesa, no és correcta, segons Panikkar. Ell ens diu taxativament: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar. I preparar-li una llar vol dir preparar-li un cor ben disposat.

 

Hi veurem més clar en aquestes qüestions si distingim el contingut essencial de la forma d’expressió en totes les coses i també en la veritat. Una cosa és la veritat i l’altra l’expressió de la veritat. En el nivell de les formes, és a dir: el de les doctrines, sí que podem cercar la formulació més correcta de la veritat en el conjunt de les doctrines... però quan es tracta de la veritat essencial, llavors l’actitud adequada és la d’escoltar: La saviesa ens ve donada quan li deixem el pas lliure. 

 

El temperament analític propi d’occident esdevé sovint el gran obstacle a l’hora d’introduir-nos adequadament en el món de l’esperit, segons pensa el mateix Panikkar.

Posem una comparació per explicar el que es vol dir amb això: És com si miréssim, per exemple, amb molta atenció cada una de les peces d’un rellotge, però sense tenir en compte la seva ubicació en el conjunt de les peces que fa que el rellotge funcioni. En el tema que ens ocupa diríem que no actuem d’acord amb el caràcter holístic propi de la realitat espiritual i que és aquella mirada que veu el tot en cada un dels elements de què es compon la realitat.  Dit d’una altra manera: el tot és en cada un dels elements a través dels quals es manifesta.

 

En el món de l’esperit ens quedem en la bona formulació dels dogmes, doctrines, ritus i activitats, però no parem esment en el fet d’haver-les desvinculat del seu origen, que en el nostre cas és l’Evangeli o també podríem dir: de la fe autèntica.

 

Hem absolutitzat cada peça de la nostra estructura religiosa. No hem sabut connectar amb l’esperit que va donar sentit al moviment cristià dels primers temps. No hem vist el tot en cada una de les peces, en cada una de les nostres accions. Podríem dir que, sense adonar-nos-en, no hem viscut de la fe, sinó de les creences que nosaltres mateixos ens hem imposat a partir d’interessos aliens a l’Evangeli.  

 

Hem entès la veritat des d’un punt de vista intel·lectual i això és com el pecat d’occident. I d’aquí venen tots els mals en el món de les religions en general...

La veritat és manifestació de la realitat; és expressió verbal, però sobretot, epressió existencial que es manifesta a través de les paraules.

 

L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia –és negoci de vida o mort. Panikkar

La resposta que cerquem quan ens preguntem pel perquè de la vida i de les coses que ens envolten ens ve, diu Jaspers no a través de cap coneixement, sinó que, per més estrany que sembli, prové d’una decisió.

 

No és la facultat de la raó, sinó tot l’ésser humà el que és la llum de la veritat. Es tracta d’una llum, pròpia de la mateixa vida que hem rebut: En ell (el Verb) hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4. I l’acceptació conscient i lliure de la vida que hem rebut és la que ens porta a prendre una decisió a favor del bé i de l’amistat.

 

Podríem dir que el sentiment d’estimar és una necessitat pròpia de l’instint primari. Però, al mateix temps també necessitem clarificar aquest sentiment per a no confondre’l amb altres sentiments com l’egoisme, l’enveja... i per això Pau ens recomana fer la veritat en l’amor. Ef 4,15.

 

Es tracta de pensar i d’actuar des d’un nivell alt de consciència. És l’única manera de posar ordre en la nostra escala de valors, donant més importància a allò que és més important...

Això sembla que és el que vol dir Panikkar quan diu que les coses de l’Evangeli només es poden veure bé “amb el tercer ull”.