13

AIRE I ESPERIT

El que es busca amb aquestes reflexions, diu Panikkar, és una inversió radical de l’orientació de la nostra civilització. Ja que, o bé s’orienta cap a la producció d’objectes (tecnocràcia) o bé a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues orientacions són decisions fonamentals que s’exclouen mútuament en llurs fins.

En la nostra època, la tecnocràcia domina per damunt de l’humanisme. Si es tracta d’aconseguir poder, alguns –sempre una minoria- poden obtenir-lo molt fàcilment amb l’ajuda de la tecnocràcia. Avui ens delim per dominar el món, canviar-lo (o destruir-lo).

La felicitat personal, en canvi, depèn d’uns factors completament diferents; algunes persones l’aconsegueixen, d’altres no. Ara bé, d’això es tracta, aquí, de la plenitud de la vida i de la participació humana en aquesta plenitud.

La quarta dimensió és alè, esperit ... silenci, és l’àmbit de la mística, és aire... allò que no es veu, però que es pot sentir i que de vegades fins i tot arrenca arbres...

Tenim una experiència primordial, que ens pot ajudar a descriure aquesta dimensió. És l’experiència de la llibertat... llibertat no vol dir poder triar entre dues marques de cafè... Si la nostra vida només consisteix en l’elecció del que ens és donat, no vivim realment. Només vivim quan arrisquem sempre de nou aquesta vida, quan deixem que la vida visqui, d’acord amb que ella és, no d’acord amb el que ara pensem nosaltres d’ella.

Encara hem d’anar més a fons. L’experiència autèntica de la vida comporta la vivència de la contingència, això és, el contacte del no-res. “Si algú havent vist Déu, ha conegut el que ha vist, de cap manera no l’ha vist”, diu Dionís Areopagita. I per la seva banda Evagri Pòntic diu: “Benaurat aquell que ha assolit la ignorància infinita”.

En aquesta dimensió també es parla de contemplació. La contemplació és aquella actitud subjacent en què encara no s’han separat el saber i el ser... Aquesta és l’experiència veritablement humana. La vida contemplativa no és ni una visió ni una acció pura, és més aviat l’acció que veu i la visió que actua, la vida sense escissió. El seu nom és saviesa. No és la suma de dues coses, sinó la doble expressió d’una sola cosa.

L’ésser humà no és un ens aïllat damunt del qual s’acumulen relacions externes com a complement, que serien purs accidents, sinó que l’ésser humà és constituït per la totalitat d’aquestes relacions...    

La mística. Cal recuperar el vertader significat d’aquesta paraula. En primer lloc hem de repetir que no indica un estat extraordinari exclusiu d’uns quants privilegiats, sinó que fa referència a la vida espiritual autèntica que s’alimenta no de molts coneixements, sinó d’aquella lucidesa que reconeix que allò que sap no exhaureix tot el saber i, per tant, no es recolza en allò que sap, sinó en l’esperança del que pot rebre de nou.

Una mística que no és contrària a la dimensió sensorial de la vida humana, sinó que l’inclou. Escoltem el que ens diu Panikkar al respecte: Quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. Però la capacitat sensorial ha de ser penetrada –i no solament complementada- per l’intel·lecte i per la dimensió espiritual, pel pensament, per la nostra consciència intel·lectual... No podem menystenir la dimensió intel·lectual de la persona... Ara bé, en algunes cultures, la imatge de l’home i el concepte de realitat s’ha reduït, aparentment, a dues dimensions. Aquest és el gran perill de tota civilització exclusivament tecnocràtica. Persones de totes les èpoques ens recorden que hi ha un tercer ull, que ens envolta, una tercera dimensió de la realitat.

Tenim un tercer “òrgan” que, com els altres òrgans sensorials, ens posa en contacte amb la realitat. La dimensió material i espacio-temporal de la realitat correspon als sentits. La dimensió intel·lectual de la realitat, tan veritable com la física, correspon a l’intel·lecte... Però hi ha també una tercera i complementària possibilitat de percepció d’una dimensió de la realitat que és invisible d’altra manera. És la mística, l’inexpressable, l’inefable...

La relació d’aquesta tercera dimensió amb la segona és anàloga a la relació entre aquesta i la primera. L’home no pot tenir una percepció purament sensorial que no estigui també d’alguna manera relacionada amb l’intel·lecte o la consciència. Semblantment , no es pot tenir cap perspectiva intel·lectual sense que s’hi faci present, simultàniament, la tercera dimensió, que ens fa “sentir” que “hi ha més” dins de la mateixa dimensió intel·lectual del que conclou la nostra raó. Amb l’intel·lecte, l’ésser humà intueix que la realitat, fins i tot l’ésser més petit, té una fondària inacabable... Això és, infinitud i llibertat són dues experiències humanes primordials que pressuposen la raó, però que alhora la sobrepassen. 

Sobre aquest tema no podem deixar d’escoltar les paraules clarividents de Teilhard de Chardin que, des d’un altre context personal, ens parla de la força espiritual de la Matèria. Diu aquest pensador: Els homes, en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal.

La Matèria, vista... en el context des del qual parlem, és el conjunt de les coses, de les energies, de les criatures que ens envolten, en la mesura en què se’ns presenten com a palpables, sensibles... Aquest és el medi comú, universal, tangible, infinitament mòbil i variat, en el si del qual nosaltres vivim anegats.  

La Matèria, per una banda, és el farcell, és la cadena, el dolor... l’amenaça de les nostres vides. És allò que afeixuga, allò que fa patir, allò que fereix, allò que posa en la temptació, allò que ens envelleix. Per la matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables. Qui ens deslliurarà d’aquest cos de mort?

Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculat al Món, envaïts per la vida. Ser despullats de la matèria ens és intolerable... ¿què se’n faria dels nostres esperits si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los? ¿Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar-se prematurament del si providencial on Tu les has situades?