12

SOM COMUNITAT

 

Continuem fent una mirada a la interioritat del nostre ésser des de diversos punts de vista... intentem augmentar la nostra consciència en relació amb el fons sense fons de la realitat... de la  realitat humana.

Contemplem l’ésser en la seva obertura a l’infinit, la qual cosa ens obliga a corregir de tant en tant el nostre concepte de l’ésser. Hem d’assumir la paradoxa que s’esdevé quan veiem que per viure l’ésser plenament, l’hem de negar: per deixar ser l’ésser, l’hem d’abandonar. A l’hora d’actuar hem de tenir present que no es tracta tant de fer, com de deixar fer, hem de deixar ser l’ésser, car descobrim que l’ésser mateix és perjudicat tan aviat com s’hi introdueixen el meu pensament, la meva voluntat o el meu jo...

Podríem trobar un pensament semblant en les paraules de Jesús quan diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix... i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25.  

En el tercer símbol que analitzem dins d’aquesta mirada a l’interior del nostre ésser, que estem fent seguint el pensament de Panikkar, hi veiem la comunitat.

 

I mirant les coses des d’aquest nivell de consciència superior des del qual intentem veure les coses, diem que nosaltres som individus i som comunitat alhora.. És a dir: no som només individus que pertanyen o tenen una comunitat, sinó que som comunitat. De semblant manera que no hi ha un jo sense un tu, tampoc no hi ha un individu sense una comunitat.

 

La vida es manifesta a través d’aquests dos aspectes que formen part d’una mateixa realitat. No es tracta de la comunitat que es crea i se sosté a base de lleis, sinó la comunitat natural feta de relacions humanes, del conviure i viure junts, en la proximitat corporal i mental.

 

També el nostre ésser forma part del cosmos. I des d’aquesta perspectiva, veiem que la tradició cristiana parla de dos llibres, el llibre de la vida, és a dir, la Sagrada Escriptura i el llibre de la natura... Agustí diu: Que la pàgina divina et sigui un llibre perquè l’escoltis; que el món sencer et sigui un llibre per a veure.

Hem d’aprendre a llegir una altra vegada, aquest cop no els llibres de paper, sinó el llibre de la natura, que no conté només boscos i rius, sinó una visió directa del món en què ens trobem.

I per aprofundir en aquest tema el que ens pot ajudar d’una manera especial és Emerson. Aquest filòsof té paraules corprenedores sobre la naturalesa. Escoltem-lo: La Naturalesa és una manera de ser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit.  

El seu pensament ens orienta vers una llei universal que connecti tots els ordres de la realitat, de tal manera que res sigui aliè a res i que no hi hagi escissions entre la llei moral, la llei natural i la llei estètica sinó més aviat transparència i reflex.

Confiem en la perfecció de la creació i pensem que qualsevol curiositat que l’ordre de les coses susciti en la nostra ment pot ser satisfeta per l’ordre de les coses.

Les estrelles inspiren reverència, perquè encara que sempre presents, no deixen de ser inaccessibles.

La naturalesa mai mostra una aparença mesquina. L’home més savi no li arrenca el seu secret, ni sadolla la seva curiositat descobrint la seva perfecció.

La Naturalesa és un escenari que s’adequa per igual a la comèdia o a la tragèdia. Amb bona salut, l’aire és un tònic d’increïbles virtuts... en els boscos l’home es desprèn dels seus anys, en ells resideix la joventut eterna. En aquestes plantacions de Déu, reina la santedat i el decor... en els boscos tornem a la raó i a la fe... dempeus en la terra nua, banyat el meu cap amb l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot allò que implica egoisme es dilueix... els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

 En la naturalesa verge hi trobo quelcom molt estimat i més afí a mi que en els carrers o en els pobles. En el paisatge tranquil i, en especial , en la llunyana línia de l’horitzó, l’home contempla quelcom tan formós com la seva pròpia naturalesa.     

El nom de l’amic més proper sona llavors estrany i accidental: ser germans o coneguts, ser amo o ser criat, és llavors una bagatel·la o trastorn.

 

Aquí podríem recordar unes paraules de Jesús que, fora del seu context, ens poden semblar inapropiades o de poca delicadesa, però que, ben contextualitzades ens indiquen que Jesús vivia en un altra món, des del qual veia i estimava... l’Evangeli diu que estan parlant Jesús amb la gent que tenia al voltant seu algú li digué: -La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: -¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? ... i assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: -Aquest són la meva mare i els meus germans... Mt 12,46-50.

I no és que Jesús menystingués la seva mare... però ell vivia en un altre món des del qual veia i estimava...  

De semblant manera només des d’un nivell superior de consciència podem relacionar-nos amb les persones i amb la naturalesa com ho feien també Emerson i Panikkar.

... és el veure com a contemplació directa de la realitat. Aquesta té una qualitat última i essencial: el veure no és reflexió sobre l’esdevingut, sinó que és simplement mirar, contemplar, deixar-se contagiar pel contemplat. Panikkar

Per a descobrir-nos a nosaltres mateixos, per a conèixer-nos en la profunditat de la humanitat que ens és donada, hem de viure realment.

L’ésser humà és en la mesura que viu humanament.