11

LA VOLUNTAT

 

Un dels valors que Panikkar relaciona amb el centre simbòlic de la terra és la voluntat: La voluntat és per a nosaltres el valor suprem, som incapaços d’imaginar-nos la nostra vida sense meta, finalitat i voluntat. Tots els grans relats de la història, totes les grans gestes humanes són testimonis admirables, el fruit de la voluntat d’una persona o d’un poble. Però, també podem veure que aquesta lluentor té a la vegada el seu cantó fosc, que el preu d’aquells testimonis de la nostra cultura és l’espoliació i la submissió d’altres pobles i també d’altres aspectes de la nostra pròpia personalitat. 

 

També aquí es fa distinció entre tenir voluntat i ser voluntat. Panikkar cita Schelling que diu: L’ésser primordial és la voluntat. Però, podríem citar molts altres autors que diuen coses semblants sobre el tema de la voluntat. En posem alguns exemples: Una frase atribuïda a  sant Agustí, diu: els homes són voluntat.

 

Escoltem també Teilhard de Chardin: En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu.

 

Un altre autor que ens parla de la voluntat, en aquest cas de la voluntat de Jesús, és R. Guardini. Escoltem-lo: A Jesús li importa una sola realitat que no existeix acabada, sinó que ha de fer-se: li importa la realitat de la història sagrada, de Déu i de l’home; el compliment de la resolució i la decisió divina del destí etern i el sorgiment d’una nova existència. És a dir, una voluntat i una acció; però ¿com vol Jesús? ¿De quina manera actua?

 

Jesús no vol com un lluitador que s’avança impetuós. No vol com un organitzador que fa plans, sospesa possibilitats, observa i aplica els mitjans que estan a la seva disposició...

No com un reformador que té una idea conductora i un programa pràctic; o com un treballador, que veu la seva tasca davant seu i la porta a terme pas a pas...

No té un programa que s’hagi de dur a terme, sinó que el que cal fer en cada cas es desprèn en forma viva de la situació que s’esdevé en cada conjuntura; de “l’hora” que ha arribat.

 

També cal fer distincions respecte als mitjans que aplica. Jesús no fa servir la violència quan reuneix en certa manera els homes per posar-se davant d’ells. No empra la suggestió, que resultaria fàcil degut a la seva enorme força personal. Sempre ple de respecte enfront de la llibertat humana, apel·la a la responsabilitat del qui escolta i al porta al punt d’haver de dir “sí” o “no”.  

 

La seva voluntat és enèrgica. En perfecte acord amb si mateix... convençut que es tracta d’allò que és important i prou, de la decisió de tota l’existència. I que “és temps” en sentit absolut. Però, a la vegada completament tranquil·la, sense cap pressa, sense cap constrenyiment. I encara que el seu cor està ple de dolor per la destrucció possibilitat que no arriben a realitzar-se, això no té cap incidència en el seu procedir.

 

Podríem citar també sobre aquest tema a Nietzsche i la seva voluntat de poder, a Schopenhauer i la seva reflexió sobre el món com a voluntat i representació i a P. Tillich i el seu llibre: El coratge de ser, del qual en podem parlar un altre dia.

 

Passem ara a considerar el segon símbol que fa servir Panikkar per raonar sobre la interioritat: És l’aigua. I, amb l’aigua com a símbol de l’ànima, hi afegeix el jo, la raó, el saber, la veritat, els somnis... 

 

Parlant del “jo” ens diu Panikkar: No hi ha cap “jo” sense un “tu”, no hi ha de cap manera una ànima aïllada i autosuficient en ella mateixa...

Aigua i coneixement són símbols de relació. Som i vivim en una xarxa de relacions. Som conscients del nostre propi jo en la mesura que som conscients del jo de l’altre. 

Som éssers relacionals.

 

El coneixement del qual ens parla en aquest context és aquell coneixement que sorgeix de l’experiència: Experiència significa deixar que quelcom actuï de manera immediata en mi i em penetri, significa absorbir-ho a dintre meu, amb la qual cosa m’identifico amb el que conec; sóc allò que conec.

A més de l’experiència contempla aquí Panikkar el coneixement que prové de l’observació i en tercer lloc el que dimana de l’experiment.

 

L’aptitud humana per al coneixement no és cap altra cosa que la capacitat d’identificació: el fet que podem esdevenir-ho tot. Aristòtil ho formula així: “L’ànima és, en certa manera, totes les coses”. També s’ha dit: “Hom esdevé allò que hom coneix”.

 

Ara bé, el coneixement que procedeix de l’experiència és el més important i fonamental: Només allò que m’ha travessat i que brolla espontàniament de mi mateix té vida, força i autoritat.

Sobre l’observació diu Panikkar: L’observació es pot descriure com una activitat passiva que exigeix atenció i consideració i com un deixar-se influir des de fora...

 

La ciència moderna, en canvi, dóna prioritat a un tercer mètode de coneixement: l’experiment. Consisteix a dur a terme una modificació més o menys artificial en una variable, com a mínim, d’un sistema observat... no es coneix realment la cosa, només es veu una reacció concreta d’un estat de coses... ofereix informació sobre una determinada evolució, però no diu gaire més sobre la naturalesa de la cosa, sobre la realitat, sobre la nostra pròpia naturalesa. I acaba dient: Si la desídia és el perill de la primera dimensió, aquí ho és l’intel·lectualisme, l’afany de voler investigar les coses per mitjà d’experiments i no conèixer-les per l’observació i l’experiència.