34
EL TRESOR AMAGAT
És semblant el Regne
del cel a un tresor amagat en un camp, que un home troba i l’amaga, i, ple de
joia se’n va, ven tot el que té, i compra aquell camp. Mt
13,44.
Diu que ven tot el
que té i és que si no es deixa, no es ven “l’home vell”: l’egoista, no es pot gaudir de “l’home nou”, l’home ver i bo. No hi ha tresor més gran que la
bondat.
El tresor amagat està dins nostre. Cal saber veure’l. I
això només ho podem fer realitat amb “el tercer ull”. Panikkar amb aquesta
expressió es refereix al coneixement espiritual. I diu que la paraula de
l’Evangeli només es pot veure i comprendre amb aquest “tercer ull”.
Ens hem de preparar per poder llegir els llibres dels grans
mestres espirituals de tots els temps. Entre
ells, aquells que, els mateixos savis en un moment donat de la història, van
escollit, entre un conjunt d’altres llibres, perquè fossin punt de referència
per a sostenir i alimentar la fe dels creients de la institució religiosa de la
qual en van ser fundadors i que, per posar de relleu la seva importància, els
qualificaren de Revelació o paraula de Déu. (No hi ha cap altra diferència entre
aquests llibres i els altres escrits dels grans mestres i pensadors). En aquest
sentit Panikkar ens diu que cap llibre no
pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que es
necessita per concedir valor de testimoni al llibre.
Per això, quan ens disposem a llegir aquests llibres
anomenats sagrats, és bo tenir en compte l’opinió dels savis i entesos en la
matèria, però en definitiva és cadascú qui es fa responsable de la lectura que
en fa. I és assenyat llegir-los amb una actitud humil, amb temor i tremolor diria sant Pau 1Co
2,3. però al mateix temps amb llibertat d’esperit, intentant
llegir-los des d’un nivell de consciència superior, però també recordant que Déu dóna a conèixer “aquestes coses” als
petits i senzills. És a dir: a aquelles persones de cor net i sense engany.
Que el tresor del regne de Déu és dins nostre és el que
va descobrir sant Agustí després d’un temps de recerca: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig
estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo
us cercava al defora i em llençava deforme com era, cap aqueixa bellesa de les
vostres criatures. Confessions
Cercar la Veritat demana un esforç per a renovar els
antics i caducats paràmetres de pensament. És la primera condició que va posar
Jesús en començar la seva predicació: Convertiu-vos
i creieu en la bona nova. Una conversió que, segons els entesos, vol dir
canvi de mentalitat.
Panikkar ho veu així: Admiro
el zel constructiu de molt teòlegs per reformar la seva església... però, si em
preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal,
contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la
reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del
meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es
poden separar.
Viure des de la dimensió espiritual és viure des de
l’eternitat. L’eternitat abraça el temps i l’espai. Les categories d’espai i
temps no estan fora, sinó dins. I nosaltres hem de viure ja ara l’eternitat.
Panikkar això ho expressa amb el neologisme: “tempitern”. Escoltem-lo: La meva vida de ressuscitat no és una segona
vida, no és una altra vida, sinó que és la vida en què m’està donat de viure en el que he anomenat
“tempiternitat”. S’experimenta la tempiternitat quan es viu la “vida eterna” en
els mateixos moments temporals de la nostra existència. No és una vida ni
“després” del temps ni “fora” de l’espai... Quan aquests moments temporals,
sense deixar de ser temporals es “revelen” “eterns” es comença a viure la vida eterna que és la
vida ressuscitada. L’experiència de la resurrecció és “aquí” i “ara”, en la
tempiternitat.
Comparem aquestes últimes paraules amb les de Pau als
colossencs: Si heu ressuscitat amb el
Crist, cerqueu les coses de dalt... Col 3,1.
Escoltem ara paraules semblants d’altres mestres de la
vida de l’esperit: Que s’oblidi de la
vida eterna qui no la visqui ja aquí. Simeó,
el Nou Teòleg.
L’eternitat no es mesura.
L’eternitat no sap res d’anys, dies o hores ,,,
Si Déu és un etern
present, ¿què impedeix que, ja des d’ara, pugui ser Ell en mi tot en tot? Angelus Silesius
Ara bé, aquest mateix savi reconeix que la intel·ligència
de l’eternitat és més aviat un pressentiment: ¿Què és l’Eternitat? No és ni
això ni allò, ni present, ni quelcom ni res, és no sé què.
Per poder viure aquesta vida de fe hem de fer silenci de
les nostres coses. Es tracta d’aquest silenci tan encomiat pels mestres de
l’esperit. Les paraules de Panikkar al respecte són un toc d’atenció:
Escoltem-lo:
El silenci de la
vida... no és el mateix que la vida de silenci. La vida de silenci, com per
exemple, la vida silenciosa dels monjos, la de l’erm. La vida del silenci és
important i necessària per acomplir els nostres objectius, per projectar les
nostres accions, per al cultiu de les nostres relacions, etc.. però no és el
silenci de la Vida.
El silenci de la Vida
és aquell art de saber silenciar les activitats de la vida per arribar a
l’experiència pura de la Vida.
Passa sovint que
identifiquem la vida amb les activitats de la vida i el nostre ésser amb els
nostres pensaments, sentiments, desitjos, voluntat, i tot allò que fem i tenim.
Immersos, atrafegats,
en les activitats de la vida, perdem la facultat d’escoltar i ens alienem de la
nostra pròpia font: el Silenci, el No-ésser, Déu.
El Silenci es fa
present en l’instant en què en situem en la font mateixa de l’Ésser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada