35

L’EXPERIÈNCIA

El coneixement que ens ve de l’experiència és el que forma la consciència. Consciència és sinònim de “tercer ull”, és a dir, de coneixement espiritual.  

Amb llenguatge bíblic diríem que aquest “ull” és el cor. Del cor en surt un coneixement espiritual superior. Així també ho pensa Pascal quan diu: El cor té raons que la raó desconeix.

Aquest ull del cor ens fa veure les coses d’una altra manera; les veu a partir de l’experiència, i això implica el fet de posar ordre en la nostra escala de valors.

I en aquest sentit seria bo fer un exercici de clarificació semblant al que ens proposa R. Panikkar. Escoltem-lo: Si per un moment oblidéssim que som professors, paletes, executius, sacerdots, etc.; si ens oblidéssim que som cristians –i fins i tot éssers humans-, propiciaríem l’obertura a una consciència de la realitat de la qual podem ser portaveus.   

Aquestes paraules ens inviten a anar amb el pensament a les arrels de la vida, a allò que és essencial i que, a partir del qual donem una forma, una manera concreta d’expressar la vida.  

Per arribar-hi, -a aquesta consciència de la realitat- ens cal despullar-nos, desprendre’ns de tot el conjunt d’atributs que, si bé conformen la nostra personalitat, en identificar-nos-hi ens limiten i, a vegades, ens asfixien. 

 

Viure a partir d’aquesta consciència essencial sense deixar de fer el que per vocació hem de fer i sense deixar d’expressar-nos en el context de la pròpia cultura, és la plenitud de la vida, és la Veritat.  

 

Ens cal el coratge de ser o d’existir, diria P. Tillich. Ens cal voluntat, però a la voluntat, a l’hora d’activar el dinamisme de la vida, li cal tenir la llum de la intel·ligència. I això demana ser conscients del llenguatge que fem servir, del sentit que donem a les paraules que emprem quan parlem de la vida, d’acord amb el que diu Pau, quan diu: corro, però, no pas a l’atzar, combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. 1 Co 9,26.  

 

Cal tenir present el context cultural (en sentit ampli) en el qual vivim i des del qual donem sentit a les paraules que fem servir i que, en últim terme, és fruit de la nostra manera de veure les coses d’acord amb la nostra experiència personal d’éssers humans.

 

Posem un exemple per explicar el que volem dir i, per fer-ho, escollim la paraula “església”.

I per començar el raonament ens preguntem, ¿quin sentit donem avui dia a la paraula: “església”?

 

Escoltem algunes de les reflexions que Panikkar fa a l’entorn d’aquesta paraula. Comença l’article dient: L’església es considera el lloc de l’Encarnació... les lluites entre la Reforma protestant i la contrareforma catòlica van propiciar una imatge d’església semblant a la d’una institució civil. En canvi, durant els primers quinze segles, entre els cristians era quasi unànime la creença en el que avui dia s’anomena “església còsmica”.

 

El Concili Vat. II subratlla de nou la noció més ampla d’església... la qual anomena “sagrament del món”... i en parla com el lloc on actua l’Esperit... Els pensadors que parlaven d’aquest tema donaven per descomptat que l’església existeix des d’Abel...

Sant Tomàs resumeix aquest pensament dient: “el cos de l’església està constituït per homes que van existir des del principi del món fins a la seva fi”

.

Quan Orígenes i sant Ciprià, a mitjans del segles III, van formular la cèlebre afirmació: “fora de l’església no hi ha salvació”, que ha trobat un consens quasi universal fins no fa gaire... l’Església era entesa com el lloc de salvació, de tal manera que on hi ha salvació allí hi ha l’església...

 

Aquesta accepció còsmica.. és el significat primordial de la paraula “catòlica”; és l’església que existeix coexistent a l’univers. Seria aberrant identificar aquesta església amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.

 

I més endavant insisteix Panikkar dient: És una resta de clericalisme o d’un trauma no cicatritzat veure en la paraula “església” només una institució.

 

Per acabar, posem dues paraules més, el significat de les quals, també depèn de la interpretació que se’n fa. Aquestes paraules són: Casa de Déu i món. Les dues es troben en l’Evangeli de Joan.

En el pròleg d’aquest llibre es llegeix: La Paraula... la que és la llum veritable... era present en el món que per ell ha vingut a l’existència , i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit.

 

La interpretació que es fa d’aquests versets des de les institucions religioses és que el món que no ha acollit la Paraula és el poble jueu. Però, el mateix Evangelista ens diu que és tot el món la Casa de Déu: era present al món que per ell ha vingut a l’existència. I els teòlegs dels primers segles del cristianisme diran que aquells que sí que han acollit la Paraula són l’església.   

Per tant, aquest llenguatge sembla dir que no és el lloc físic, sinó l’actitud interior la que ens identifica com església.

Per acabar veiem una altra interpretació de la paraula “món” que fa el mateix evangelista Joan. La trobem en Jo 17, en la pregària de Jesús al Pare del cel: Jo prego per ells (els deixebles), no prego pel món... jo no em quedo més en el món... mentre encara són en el món dic tot això... el món odia (el deixebles), perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat... Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut...

 

Aquests exemples ens fan veure la importància que hem de donar al significat de les paraules que fem servir, donat que és aquest significat el que crea en nosaltres una determinada consciència de la realitat. Per això acabem amb una frase de L. Lavelle: La creació del llenguatge s’assembla a la creació del món.