8 – CONEIXEMENT

El sociòleg Francesco Alberoni en el seu llibre sobre l’Amistat parla de tres “estats” que es donen en el transcurs de la vida humana i social. I per explicar-ho proposa com exemple el món de les congregacions religioses en general.

El primer “estat” ell l’anomena: estat naixent; el segon institucional i el tercer quotidià. I des del seu punt de vista en fa un comentari de cada estat.

Aquest esquema, nosaltres el mirarem des de la nostra perspectiva perquè ens ajudi a veure les fases i l’evolució del món humà-religiós que estem comentant en aquesta escrits.

Observant el món religiós veiem que en la primera fase: la de l’estat naixent, la figura clau és el fundador. Podríem posar en primer lloc a Jesús de Natzaret, però també podem recordar alguns del fundadors dels ordes religiosos més conegudes con sant Benet, sant Francesc, sant Josep Calassanç... Aquests fundadors junt amb uns quants deixebles que els envolten, són “l’estat naixent”. Aquest estat es distingeix per la vitalitat, la il·lusió, l’entrega total a la voluntat divina, la dinàmica de la vida centrada en el seu aspecte essencial i humà...

El segon estat és l’institucional. La història ens mostra que la tendència general dels grups originals és la de perpetuar-se en el temps i a tal efecte necessiten una estructura, unes lleis, unes doctrines, una organització...  Són els primers temps de tota institució en els quals es destaca l’expansió numèrica, l’entrega generosa, l’obediència temorosa a les lleis i normes de la institució, el servei total a un ideal...

Però això no dura sempre. Com recorda la dita popular: el temps tot ho fa malbé i ve la rutina, el cansament, el costum de fer sempre el mateix... És el tercer estat “el quotidià”. Aquest estat s’allarga i s’allarga... Però, arriba un moment en què el poble reacciona i  comença a qüestionar-se allò de sempre i sorgeix l’imperatiu de renovació a fons de les institucions... Es veu la necessita d’un canvi radical i es vol tornar a començar i a ser com era al principi. Però això no és fàcil... Es necessita gaudir d’un nivell alt de consciència per veure les coses amb claredat i poder tocar el fons de la qüestió. També és necessari un sentiment fort de responsabilitat personal i de vertadera llibertat. Si no és així, passa el que deia un bisbe de Barcelona: sabem el que no volem, però no sabem el que volem.   

Hom percep que “l’estat quotidià” fàcilment ens deixa contents i enganyats. El fet d’estar subjectes a unes normes ens dóna un sentiment de seguretat i a alguns de superioritat...i el fet de pertànyer a una institució ja ens deixa satisfets. I aquest sentiment motiva la necessitat inconscient d’absolutitzar les lleis i les normes. Això és el que va passar als Fariseus i Mestres de la Llei del temps de Jesús. És un fenomen que es va repetint, abans i després del temps de Jesús. És el perill del “conservadorisme”.

Per altra banda, el progressisme, almenys una part, sovint no distingeix entre tradicions i Tradició... Per ells el passat és passat i l’hem d’oblidar. El que cal, es diu, és ser humà i per això és necessari petjar fort en la dimensió humana i per alguns també en la dimensió  intel·lectual... però la dimensió espiritual esdevé la gran desconeguda o s’identifica amb alguns grupets esotèrics... Ara bé, sense la dimensió espiritual, pròpia de tot ésser humà, aquella que connota amb la realitat, no es pot arribar a ser humà de veritat, ni tampoc s’aconsegueix la renovació que es pretén. Sense aquesta dimensió espiritual, tota renovació es queda “en les formes” i no incideix en el que “és essencial”.