11 – CONEIXEMENT

Créixer és el nostre destí. El creixement corporal té un límit. El creixement intel·lectual també. El creixement espiritual és infinit.

Si ens preguntem com es realitza aquest creixement personal, de quina manera la vida va fent el seu curs vers la plenitud, els grans mestres ens donen algunes pistes.  

Teilhard de Chardin meditant sobre l’ésser humà considera la part activa del seu dinamisme vital i també la part, que ell anomena: de les passivitats. Escollim alguns textos del Mestre:

De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament.

 

Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les seves capes més profundes, “en nosaltres, sense nosaltres”...

 

Quan ens sembla que obrem amb la mateixa espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

 

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.   25

Aquestes paraules amb negreta ens fan recordar unes altres paraules de R. Guardini que, en el seu famós llibre: “L’acceptació de si mateix”, trobem escrites. Són aquestes:

Jo no sóc jo, sinó que espero arribar a ser-ho... No em tinc a mi mateix, sinó que estic en camí de tenir-me... No em conec, sinó que miro de conèixer-me.

 

L’autèntic pensador ha d’aprendre a traspassar l’aparença de l’obvietat, penetrant en la profunditat submergida... se’ns presenten coses molt senzilles, àdhuc banals, però la seva aparent banalitat és només el revers de la seva profunditat i riquesa de sentit.

 

Per acabar recordem la coneguda anècdota del filòsof-cínic Diògenes. Diuen que amb un fanal a la mà anava i venia delerós per la plaça plena d’homes, cercant un home... Aquest gest ve a ser com un símbol que ens ensenya a no viure de les aparences, a no ser superficials.