12 – CONEIXEMENT

El tresor amagat. Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia , se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13,44.

El tresor amagat és la consciència. La consciència és aquell dipòsit de possibilitats que tenim amagat en el lloc més íntim de la nostra intimitat: és la veu de Déu. Un cop descobert el tresor, resta amagat perquè les seves possibilitats són infinites i sempre en queden per descobrir i fer-se presents en el cor que estima. Un cop es descobreix aquest tresor, tot allò que abans ens captivava i era l’objecte dels nostres desigs i de la nostra voluntat s’abandona: “es ven”.

L’acció de “vendre tot el que es té”, es pot comparar, pel seu significat, amb el fet de negar-se a si mateix... Mt 16,24. Es tracta de negar allò que és fruit de la pròpia collita egoista, per donar pas a allò que ens és donat i que ve de Déu i que, paradoxalment, és més nostre que no pas allò que hem de negar-nos. El corol·lari que podríem afegir glossant el lema del Temple de Delfos: “coneix-te  tu mateix” és aquest: “estima’t tu mateix”.   

Dèiem que la consciència és com el nucli de la personalitat, de possibilitats infinites. Les sentències d’alguns pensadors ens ajuden a trobar el  sentit últim d’aquestes reflexions... Són aquestes:

 

-L’home supera infinitament l’home. B. Pascal.

-L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic... L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  K. Jaspers

-Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida? Teilhard de Chardin

I el genial Agustí d’Hipona parlant de la memòria, en un sentit que es pot considerar com a sinònim de consciència -així ho veu E. Bergson-, diu el següent: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran. Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc. És que l’esperit, doncs, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment.  

I la paradoxa és: Tot això que ens supera, és allò que ens fa viure, és l’impuls amagat que fa possible i dóna sentit a les nostres accions i pensaments.