5 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

 

La dimensió o el món espiritual és el món de la virtut.  La vida espiritual és un estil de vida humana que es manifesta a través de la bondat, de l’autenticitat, de la fidelitat a la vida, del compliment del deure... els espirituals són els qui viuen els anomenat transcendentals: unitat, bondat, veritat... Pau ho resumeix d’aquesta manera dirigint-se als seus deixebles: ara sou llum, viviu, doncs, com a fills de la llum; els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,8-9.      

Ser espiritual no és una especialitat, diria Panikkar. És el desenvolupament integral de la vida humana que hem rebut; una vida amagada en l’inconscient i que malda per sortir i desenvolupar-se fins arribar a la plenitud de la consciència.

En aquest sentit alguns filòsofs com Max Scheler i altres han destacat la dimensió axiològica de la filosofia com a punt de partida fonamental del pensament... És una disposició que dóna peu a la intuïció. I de la intuïció deriva  el coneixement espiritual.  

Ser espiritual, doncs, no depèn d’uns actes específics fets en el marc religiós, sinó d’una disposició humana que es manifesta a través d’un estil de vida conseqüent amb l’ordre de la creació. Ser espiritual demana l’actitud del coratge de ser (P. Tillich) o de l’esforç humà. (Teilhard de Chardin).   

Escoltem aquest últim autor en el seu intent per a posar de relleu el caràcter espiritual de les accions humanes.  

Diu així: És l’esforç creador, és la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, la que formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...

La unió de Déu i del Món en el terreny de l’acció es fa present en la meva consciència. No, Déu no distreu pas abans d’hora la nostra mirada del treball que ell mateix ens ha imposat, per tal com se’ns presenta accessible en aquest mateix treball.

No, Déu no fa pas que s’esvaeixin, en la seva intensa claror, els detalls dels nostres objectius terrenals, ja que la intimitat de la nostra unió amb ell està justament en funció del perfeccionament precís que donem a la més petita de les nostres obres. ...

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

L’Esperit és el que dóna sentit i vida eterna a tota la nostra vida humana. Ser cristià és una manera d’expressar aquesta vida humana.