13 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La dimensió espiritual i la presència de l’Etern.

En parlar de la presència de l’Etern, el problema rau en el fet que quan evoquem la presència de l’Etern i celebrem aquesta presència de diferents maneres, pensem que “el fem present”... convertint, en la nostra consciència, “la forma en essència”, el contingut essencial en la forma d’expressió o celebració. Fe i sagrament són dues paraules que sovint van unides però que no tenen el mateix significat i que ontològicament són diferents...

Denunciant aquest malentès Panikkar, parlant del coneixement, deia que: s’ha de tenir present el caràcter de la cultura occidental que tendeix a identificar l’essència de les coses amb la seva diferència específica.  I tanmateix la distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...

Una cosa és la presència de l’Etern que no està lligada a cap forma d’expressió, d’altra manera ja no seria l’Etern... i l’altra és la manera com celebrem aquesta presència, que pot ser més o menys solemne i festiva; religiosa o laica. L’Etern és present arreu i en tot moment, el recordem o no el recordem; el celebrem d’una manera senzilla o solemne... Seria una aberració teològica dir que Déu és més present en una forma que en una altra, o que és més present aquí que allí...

El Crist ressuscitat està igualment present en el rés del rosari que en la missa o en les feines de la casa... Hem lligat l’Etern a les nostres lleis i costums... Però l’Etern continua essent l’Etern, no lligat a les categories d’espaitemps, ni a les lleis humanes per més religioses que es formulin. “La Veritat” queda intacta, no queda ofuscada pels nostres errors, mentides o falsedats. Som nosaltres els qui ens lliguem i ens esclavitzem al nostre engany...

Posem aquí uns exemples de la confusió entre essència i forma...  Ens diu Panikkar: seria aberrant identificar, sense més ni més, “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII. D’una altra manera diríem: no és bo confondre “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica o religiosa”. Certament que es poden i s’han de viure juntes –no sempre esdevé així-, no són el mateix, i cal saber distingir els dos conceptes si no volem viure en fals la veritable religió. L’adoració es pot convertir fàcilment en idolatria. Fàcilment ens podem equivocar i posar la voluntat: “el pes” del nostre amor (allò que fa que siguem el que som en aquest moment de la nostra vida), en allò que ens esclavitza per comptes de posar-lo en allò que ens allibera.  

Un altre exemple d’aquest malentès el tenim en la famosa frase: “Fora de l’Església no hi ha salvació”. Aquesta frase ja la trobem en els sants Pares de l’Església, però amb un sentit completament diferent del que es dóna avui dia. Per ells es tracta de l’Església que existeix des d’Abel, el germà de Caín, és a dir, des de sempre, i que vol significar: allí on hi ha amor allí hi ha l’Església. Una Església, per tant, que es dóna a conèixer per unes actituds concretes, més que per uns actes especials.