dimecres, 24 de gener del 2024

 

14  - LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Recordem la importància del llenguatge ja que és ell el qui normalment forma les nostres consciències. Sembla fora de mida donar tanta importància al llenguatge essent com és una cosa tan coneguda... però el sentit que donem a les paraules que llegim o escoltem és el que ens fa ser el que som i que pensem com pensem...

“La Paraula”, en definitiva, és la que modela el cor de l’home i dirigeix el rumb de la societat. Som -ara- el que pensem ser i expressem amb les paraules. La paraula que és el cos del pensament, no simplement el vestit, materialitza el pensament... Però, la rutina, el capteniment fàcil, la incoherència... fa que l’ésser humà que, amb esforç, ha superat l’esclavatge de les coses, esdevingui esclau del llenguatge, la qual cosa és pitjor. Lavelle   

L’adhesió rutinària a uns dogmes i doctrines provoca una seguretat fictícia que ens amaga la realitat del que som i del que estem destinats a ser. Si intuíssim la distància que ens separa de la Veritat... segurament prendríem unes altres decisions en la vida...

Quan les paraules que sentim o emprem van dirigides al món interior –a la dimensió espiritual de nosaltres mateixos i de la realitat- són el que se’n diu: paraules simbòliques. I en aquest aspecte tinguem present el que ens diu Emerson: La capacitat d’un ésser humà per a vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, despèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.  

El desgast i la rutina fan molt mal...   Sense menystenir la tradició dels antics i tota la saviesa que ens ha precedit, és un error voler partir de zero, no podem mai renunciar a la llibertat responsable que fa possible la nostra realització personal. Siguem persones de sentit comú i tinguem el coratge de ser. Per això ens fa falta un esforç titànic de clarividència i de despreniment. Escoltem què ens diu el nostre amic Panikkar:

Si per un moment oblidéssim que som professors, paletes, executius, etc.; si ens oblidéssim que som cristians –i fins i tot éssers humans-, propiciaríem l’obertura a una consciència de la realitat de la qual podem ser portaveus. Per arribar-hi, ens cal despullar-nos, desprendre’ns de tot el conjunt d’atributs que, si bé conformen la nostra personalitat, en identificar-nos-hi ens limiten i, a vegades, ens asfixien.     

I en un altre indret diu: La nostra reflexió l’emmarquem dins d’una perspectiva ampla: la de l’home contemporani que reflexiona sobre la seva experiència en els últims 6.000 anys de la seva història. Crec que aquesta és l’escala que es necessita actualment per a abordar els problemes que afecten la humanitat...

La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis.   

La Vida humana s’ha manifestat en el curs dels segles, però encara no ha arribat a la seva plenitud. En conjunt, encara estem lluny de realitzar allò que estem destinats a ser.  Hem de fer un esforç de superació i per això ens cal molta sinceritat per reconèixer que no hem estat fidels a la nostra responsabilitat de ser. Som esclaus del que diem i pensem!