(2) Axiologia

2 – A FONS

La manera que té el creient de superar el procés de decadència que pateixen els sistemes religiosos (no parlem ara del sector polític) i que és degut a la superficialitat del pensament que dirigeix els nostres actes, és el coratge d'existir i de ser plenament i fins al final allò que per voluntat divina està destinat a ser. Cf. Tillich, L'home que cerca la seva autenticitat es posa davant per davant de la realitat de la vida, sense engany-se a si mateix, a semblança de Natanael a qui Jesús va presentar com el prototipus de creient dient d'ell: heus aquí un veritable israelita, un home sense engany. Jo 1,47. Coratge i autenticitat, doncs, són dos valors fonamentals de la vida.

I a l'hora de posar-se davant per davant de la Vida, cal tenir present, i al mateix temps distingir, l'essència i les formes: el contingut essencial i les formes d'expressió. El que veiem sovint i el que generalment ens preocupa i capta la nostra atenció són les formes. L'essència queda amagada en el fons del cor (de l'inconscient). I, tanmateix, és allò que dóna sentit i valor a tot el que fem i pensem, a tot allò que es veu. Segons Schelling l'inconscient és el que imprimeix a les accions lliures la seva identitat.

La tasca de l'home que vol aconseguir viure en plenitud la seva vida és la d'arribar a conèixer i a viure de l'essència, és a dir, del contingut essencial de les coses. Dur a terme això requereix un grau superior de consciència. L'obra de l'home serà, doncs, la de fer créixer el nivell de la seva consciència. Aquesta hauria de ser la principal, més ben dit, la preocupació de la seva vida: anar a fons, la qual cosa fa possible, al mateix temps, el correcte i apropiat desenvolupament de tot allò altre que pensa i fa en el curs de la jornada. El creient s'hauria de preguntar sempre: ¿En el fons del fons per què ho faig tot això que faig?

Dèiem que el contingut essencial encara resta lluny d'obtenir la nostra atenció prioritària. És a dir són les formes les que mouen el nostre pensament, la nostra acció i el nostre desig, sense saber ben bé quina força interior les anima. I això és perillós. Pau ens adverteix que, sense la “bona” intenció, les paraules més sublims poden ser en realitat esquelles sorolloses i que les accions més excel·lents poden no servir de res per a la veritable vida. Cf. 1Co 13,1-3.

Panikkar insisteix en aquest afer i ho expressa de diverses maneres. Vegem:

La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana.

... la cultura occidental es caracteritza per l'especialització i per l'interès per l'especificitat de les coses fins al punt d'identificar la seva essència amb la seva diferència específica.

I parlant de la seva vida ens diu: Escriure em permet d'aprofundir el misteri de la realitat... això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d'aportar la forma...

I en un altre lloc diu: Hem de tenir present sempre les Invariants humanes i els universals culturals.

Penso que aquest pensament de Panikkar ens ajuda a entendre millor l'esdeveniment històric que els cristians anomenem la Pentecosta. Els fets posteriors de la història ens vénen a dir que l'hem entès al revés. El missatge dels apòstols era sobre les invariants humanes que cada cultura entenia i expressava a la seva manera. Les invariants humanes són tot allò que ens fa humans, són les virtuts: bondat, veritat, justícia... i que són aquells elements iguals en totes les races i cultures. En canvi la institució religiosa ha imposat, en teoria i amb els fets, com a invariants per a tothom: els dogmes, els ritus, les normes, és a dir, les formes externes. Ara bé, allò que ens uneix és l'essència. També ens poden unir les formes si les acceptem en la seva diversitat. La unitat en la diversitat és l'ordre, deia Francesc de Sales. Però, nosaltres hem confós la unitat amb la uniformitat. I amb això hem fet que els fonaments del nostre edifici espiritual siguin de sorra i no de pedra ferma. Cf. Mt 7,24-27. La casa pot ser molt bonica, però els fonaments són d'arena.

Els mestres de l'esperit ens parlen des d'un nivell alt de consciència. Això vol dir que ens parlen de l'essència i des de l'essència de les coses. El mal endèmic que solem patir tots plegats és que parlem molt de les formes i de la seva renovació però, sense tenir en compte l'origen i el contingut essencial que els ha de donar sentit i vida i, per tant, queda sense resoldre la continuïtat i la connexió amb l'essència del missatge que volen transmetre amb les formes. El caràcter holístic de la realitat brilla per la seva absència.

De fet, quan els mestres ens parlen de l'essència de les coses, ens fa la impressió com si parléssim un altre idioma. Llavors diem que no els entenem o que es passen de savis o que són idealistes o que viuen en un altre planeta o fora del temps i de la història o que s'avancen a la seva època... En realitat, són veus que criden en el desert. Mc 1,3. Sempre serà així. I, si els escoltem, no copsem el sentit de les seves paraules i posem sordina al seu significat, sobretot el que fa relació amb la praxi.

Hem de saber distingir entre:

Fe i llei

Fe i sagraments

Fe i dogmes

Fe i creences

Comunitat de fe i institució eclesiàstica

Religió i religions

Temor de Déu i por

Llei divina i lleis humanes, incloses les eclesiàstiques.

La justícia bíblica, sinònim de puresa i santedat i la justícia humana, la distributiva, etc...

Coneixement i coneixements

Ordre interior i ordre extern.

La Torà i la llei.

El missatge bíblic salvador i la lletra que mata.

Hi ha una coincidència de fons entre els autors quan, cadascú a la seva manera, ens parlen de la realitat i de la diferència entre allò que hem rebut per naturalesa i allò que estem destinats a ser per la fe.

Així per exemple:

Kierkegaard ens parla de la dimensió estètica i de la dimensió ètica.

Bergson posa de relleu la diferència entre la religió estàtica i la religió dinàmica.

Jaspers ens parla de “dasein”: (existència) i de “existenz”: (existència). Dos sentits de la mateixa paraula.

Sant Pau argumenta sobre el primer Adam i el segon Adam o de l'home vell i de l'home nou.

Jesús raona sobre el primer naixement i de tornar a néixer o del naixement de dalt

Joan precisa la diferència entre els nascuts per descendència de sang i de desig carnal i de voler humà amb els nascuts de Déu mateix.

Mateu ens parla de la perla fina diferent de les altres perles.

En tots aquests casos podrien dir que en definitiva: Neix l'individu i es realitza la persona

Tot això últim requeriria una explicació, però amb el format d'una o dues pàgines no és possible...