(4) Axiologia

4 – A FONS

Parlem ara del tema dels actes i les actituds...

Panikkar ens diu: Definim l'espiritualitat com una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana. Aquesta manera determinada d'enfrontar-se a la vida és allò que en diem l'estil de vida. L'estil és l'home deia una filosofia francesa. Per la seva banda Panikkar parlant d'ell mateix, es pregunta: ¿Puc exposar la meva filosofia sense, fent-ho, falsificar-la? En el moment que la meva manera de viure no és espontània, en què el meu “stylus” no es mou lliure, perquè no és net o és determinat per factors exteriors, la meva filosofia deixa de ser autèntica.

Si apliquem aquesta teoria a la praxi religiosa, per exemple, això vol dir que si en tal praxi no s'hi percep l'estil apropiat, és senyal que la manera d'actuar no és expressió de vida espiritual, sinó que prové de formes derivades d'especulacions doctrinals; de conceptes acadèmics.

Quan pensem en la reforma de la religió, generalment no ho fem pensant en el nou stylus, en l'estil que ha de tenir. Ens quedem amb els actes que hauríem de canviar. És a dir, ens quedem en les formes externes. No anem més enllà. Ens quedem en l'aspecte antropològic, sociològic i cultural (que també és important i decisiu), però, l'element filosòfic, teològic i espiritual d'allò que volem reformar, queda aparcat “sine die”.

Diem, per exemple: També les dones haurien de presidir l'Eucaristia... però, ens preguntem: ¿és que realment algú ha de presidir l'Eucaristia, si Jesús -quan estava al voltant de la taula amb els seus deixebles- va dir: El més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana , el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix. Lc 22, 26-27. En l'Eucaristia, és la comunitat la qui presideix. La comunitat és l'únic element necessari per poder celebrar l'eucaristia: On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Mt 18,20.

Destaquem la paraula com, dita per Jesús, per diferenciar-la del què. Ja que podem parlar del què fem i de com ho fem. Podem rentar els peus del deixebles a semblança de Jesús... però, ¿com ho fem? No és tant el fet, com la manera de fer-ho, el que ara ens interessa destacar. I al dir manera, no ens referim a les formes externes solament, sinó a una disposició interior que no és fàcil de descriure. És l'actitud. La vida és relació i es fa palesa en la relació. I la relació de Jesús amb els deixebles és una relació d'amistat: vosaltres sou els meus amics. Jo 15,14. I ¿què volem dir amb això?

Recordem els fets i el com de Jesús. Quan ell es disposava a rentar els peus, es va treure el mantell, senyal, en aquell temps, d'autoritat, a semblança del bàcul o de la mitra dels bisbes d'avui. I veiem que els bisbes fan el revés: a l'hora de fer un servei espiritual, és a dir: a l'hora de beneir el poble: es posen la mitra i agafen al bàcul... Jesús a l'hora de servir els altres, es treu els senyals d'autoritat... Volem posar de relleu aquest estil, aquesta manera de fer, perquè és allò que dóna qualitat espiritual als actes que fem i demostra un gran nivell de consciència en el món de la fe.

I ho volem posar de relleu, perquè sembla que no ho tenim gaire clar. Posem un exemple: Hem sentit dir a algun sacerdot: Sí, és veritat, jo tinc un poder que no tenen els laics, però és per a servir... Ara bé, quan es tracta d'un servei espiritual, a això de servir des del poder, els escolàstics en dirien una “contradictio in terminis”: és a dir, una contradicció. Perquè des del poder legal no es pot servir l'esperit. Des d'aquest poder el servei es converteix en domini emmascarat i la caritat es converteix automàticament en paternalisme.

Conèixer a fons la naturalesa de la vida espiritual, és imprescindible, per poder actuar correctament en aquest camp. Jesús deuria saber molt bé que la caritat de debò només es pot exercír d'igual a igual. Panikkar escriu: L'amor (a diferència de la misericòrdia o de la compassió) és un vincle comunitari que iguala les persones. No es pot estimar des de dalt. S'ha d'estar al mateix pla. Si en l'ordre de la institució tenim algun càrrec, això ha de quedar en l'ordre extern de l'organització. La vida de l'esperit pertany a un altre ordre: A l'ordre interior de les coses. Tenir consciència de l'autonomia dels dos ordres és qüestió de vida o mort. Això no vol dir que no hi pugui (hi ha d'haver) relació entre els dos ordres. Però, si no tenim en compte la relació correcta entre els dos ordres: l'intern i l'extern, la relació que tinguem entre els dos no serà la de servei a, sinó la de servir-se de... Les coses de la vida són com són, no com nosaltres diem o pensem que són.

Si no distingim l'ordre extern de l'ordre intern de les coses, fàcilment sotmetrem l'esperit a la llei, cosa teològicament absurda. La vida de l'esperit no pot estar mai subjecta a un poder institucional. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit. Jo 3,8.

La institució, com a tal, no té cap poder sobre l'esperit. Ni Déu mateix no li pot donar aquest poder.

Recordant aquí una frase de Panikkar el qual fa al·lusió a Pius XII, diríem que sempre cal distingir entre comunitat de fe i institució eclesiàstica o religiosa. Identificar les dues coses seria una aberració teològica.

Hem creat un arquetip col·lectiu que ha fet necessari l'ordre extern: la llei, perquè el creient pugui gaudir d'una presència específica del Crist ressuscitat, la qual cosa vol dir subjectar l'esperi a la llei, i això significa haver tornat a l'Antic Testament, en especial al dels dos segles abans de Jesucrist.