(5) Axiologia

5 – A FONS

Parlem ara de la paraula. De la seva transcendència i de la seva ambigüitat. La paraula uneix pobles i cultures i la paraula divideix humans i religions... Però, en definitiva, la humanitat sense la paraula no existiria. Així diu Paul Tillich: Donat que l'home és home pel poder de la paraula , res realment humà pot ser tal sense la paraula, ja sigui parlada o silenciosa.

Hauríem de començar preguntant-nos quina cosa és això que en diem paraula, ja que sovint la limitem a ser fonemes o grafies gramaticals... Ara bé, com que és impossible aquí ser exhaustius en aquest tema, intentarem, de totes maneres, dir alguna cosa.

Tant la paraula oral com l'escrita que fa referència a un text, no es pot entendre sense el seu context. I per precisar millor de quina cosa estem parlant escoltarem Panikkar que ens parla de quatre elements al respecte. Ens parla de text, context, pretext i ordit.

El “pretext” aquí s'ha d'entendre en el bon sentit de la paraula és dir, com a sinònim d'intenció: la intenció que té l'autor en dir el que diu i a qui ho diu. I “l'ordit”, que és el teixit o l'entramat que aguanta i lliga tota la resta, l'entendríem aquí com a sinònim de cultura a partir de la qual els humans expressen amb el seu llenguatge particular els seus mites i les seves creences.

Cap text és significatiu fora d'un context. A més, un mateix text pot tenir diferents sentits segons els contextos en els qual estigui inserit, ens diu Panikkar.

En aquests escrits, que no tenen la intenció de ser acadèmics, ens limitarem a usar el terme context, englobant en aquest terme, tant el pretext com l'ordit, contemplant, això sí, diversos contextos, com per exemple, el context històric, el cultural, el personal, el religiós... i sobretot contemplarem el context com a sinònim de nivell de consciència, la qual cosa té connotacions amb el llenguatge anomenat simbòlic, del qual en parlarem més llargament en el següent escrit.

I emprant aquí el llenguatge parabòlic escollirem, en aquest cas, la muntanya ja que és un símbol corrent en la literatura poètica i sapiencial. L'Evangeli ens diu que Jesús va pujar dalt d'una muntanya alta. Mt 17,1. En aquest indret és on es veuen més clarament les coses de l'esperit. Cada nivell de muntanya al qual fem referència: a baix, al mig, a dalt, l'entendrem com un nivell de consciència.

Contemplarem, doncs, la gent que està i viu a baix de la muntanya, els qui estan al mig i els qui estan dalt. Junt amb la muntanya farem servir una altra paraula, també de gran caràcter simbòlic en la tradició: la paraula arbre.

Així, veiem que quan algú pronuncia la paraula arbre, els qui viuen a baix de la muntanya, pensen en una classe d'arbres, amb les seves fulles, els seus fruits... Els qui viuen al mig quan senten la mateixa parau arbre, pensen espontàniament en una altra classe d'arbres i els qui estan dalt els ve al pensament o a la imaginació els arbres o els arbusts que estan al cim amb el seu perfum i les seves formes... Amb això volem expressar que passa quelcom semblant en el món de l'esperit. Una mateixa paraula adquireix ressonàncies diferents segons el nivell de consciència del qui l'escolta. D'aquesta manera, s'ha dit, per exemple, que cada vegada que el creient llegeix l'Evangeli hi veu coses diferents...

Però, analitzem una mica més... als qui estan a baix de la muntanya allò que més els interessa són els fruits que donen els seus arbres. Dels arbres, pròpiament dit, en saben ben poc. Així n'hi ha que miren la religió principalment com un mitjà de salvació personal... Els qui estan al mig de la muntanya a més de veure els arbres, saben coses dels arbres pels llibres que han llegit, com a bons intel·lectuals que són. Han llegit llibres que expliquem la història d'aquells arbres i la seva naturalesa... de tal manera que moltes vegades saben més dels arbres pel que han llegit que pel seu contacte personal amb la naturalesa. Passa en la religió que els entesos, amb el temps, fan de les seves teories i dogmes, que han aprés en els llibres i en les acadèmies, la seva religió i viuen més de l'opinió que tenen de la religió a partir del que han llegit que no pas degut a la seva experiència personal derivada de la vida de l'esperit viscuda intensament i manifestada en l'Evangeli.

Els qui estan al cim, en canvi, viuen del mateixos arbres. Són com de família, tenen una empatia amb ells i el seu perfum forma part i dóna qualitat als seus sentits... Aquests, quan parlen dels arbres ho fan a semblança del poeta mallorquí que diu: mon cor estima un arbre. Formen part de la mateixa natura que els envolta. Per això continuen dient amb el poeta: Arbre, mon cor t'enveja... com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure del cel i de la llum pura. Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Escoltem també al filòsof Emerson: L'amant de la naturalesa és aquell els sentits del qual tant interiors com exteriors, encara estan veritablement units entre sí; aquell que en la seva maduresa ha conservat l'esperit de la infància. I diu: els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

No són gaires els qui arriben a aquest cimals. El mateix filòsof Emerson gosa dir: En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. O, almenys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l'ull de l'home, però brilla en la mirada i en el cor del nen.

Per a aquest, la religió és com els rius d'aigua viva que brollen del seu interior. Jo 7,38. I amb això està tot dit.

Malauradament, aquestes altures en les quals el fidel es perd a si mateix per trobar-se de nou en Déu, sovint ens causen vertigen. Ens quedem més còmodament amb les nostres doctrines i els nostres sagraments que ens fan descansar en una àuria mediocritat espiritual...

Amb tot això, veiem que la diferent relació que tenim amb les coses és la que fa que donen també un sentit diferent a les paraules essencials com fe, religió, comunitat... i això provoca una diferent actitud de l'home envers la realitat.

El problema de fons que fa difícil, si no impossible el tema de les relacions humanes entre grups i cultures és la diferent actitud que es té enfront de les paraules, de les coses i de les persones, actitud derivada del nivell de consciència i de la pròpia empatia amb la realitat.

Partim d'uns principis o més ben dit d'una manera d'interpretar la realitat que no deriva de la mateixa realitat, sinó de les especulacions que han fet els homes, a través dels temps, i que, per rutina, han anat absolutitzant amb unes formulacions fetes per les institucions i han quedat com petrificades com temples indestructibles. Quan de fet, haurien de ser constantment repensades i adaptades als temps i a la natural evolució de la ciència i de les persones.