(3) Axiologia

3 – A FONS

L'herència de la tradició i de les estructures ens marca i incideix molt endins en la nostra manera de pensar i d'actuar.. És la cuirassa que Saül va oferir a David per lluitar contra Goliat; contra el mal... 1Sa 17. David però, la va trobar massa “pesada” i se la va treure, en va tenir prou amb la pedreta de la seva fona, semblant a aquella pedra blanca de la qual ens parla l'Apocalipsi: Als qui surtin vencedors els donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou escrit que ningú no coneix, fora dels qui el reben. Ap 2,17. Aquests són els vencedors del bé sobre el mal.

L'única cosa que pot vèncer el mal és el bé que hi ha dins nostre. Déu ha posat el bé en el cor de l'home: Del cor de l'home en surten les intencions... Mt 15,19. Només l'home (home – dona) pot decidir sobre el bé i el mal. Però, això ho ha de fer sempre amb humilitat i ajudant-se del mestratge que la institució religiosa li ofereix, ja que com diu Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jer 17.9.

De fet, però, queda en peu que l'únic camí que ens pot portar a la salvació és la pròpia llibertat i responsabilitat. La seguretat que ofereixen les institucions és, a tot estirar, orientativa, mai absoluta. Quan passa de ser un mitjà i es converteix en finalitat es torna engany i blasfèmia.

La Veritat és aquella pedra que només coneix el qui la té. Quan hom s'identifica amb la “seva” veritat és senyal que Déu està en ell i ell està en Déu. Aquesta veritat, que és un do de Déu, només es pot percebre des d'un nivell de consciència superior. No és el nivell des del qual parlava Machado en els seus coneguts versets, quan deia: ¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela. Tot creient és paraula de Déu: (imatge de Déu); és veritat de Déu. Aquest és el seu destí i dintre seu té el poder per arribar a esdevenir la naturalesa divina que ha rebut com a possibilitat. Jesús ho va confirmar: Si creus de veritat, es pot. Mc 9, 23. Les doctrines i les normes de la institució religiosa són com la llitera que ens ajuda a caminar en les primeres etapes del camí, però ha d'arribar un moment en el qual, si volem pujar més amunt i assolir la llibertat que ens fa fills de Déu. ens hem de despendre de la mateixa llitera que abans ens ha ajudat a caminar. ¡No ens quedem, doncs, a mig camí! La sentència del Mestre és ferma. Ho veiem quan diu al paralític: Aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa. Ell s'aixecà i se'n va anar a casa seva. Mt 9, 6-7. Casa seva és la seva consciència.

Unes paraules de Panikkar són exemple del mal que ens pot fer la cuirassa de les estructures doctrinals i legals fortament incrustades en la nostra ment. Vegem que ens diu en relació amb l'herència grega que hem rebut: La pretensió de catolicitat, d'universalitat, de la consciència religiosa cristiana, exigeix la seva dissociació de tota vestidura cultural, cosa que per al cristianisme resulta particularment difícil, degut a l'aclaparadora herència grega, que l'indueix de manera gairebé irresistible a considerar la forma d'una cosa com la seva essència.

“L'essència” de la religió és la fe. Les doctrines i les lleis són les “formes”. Si desintegrem els elements que formen el nucli de la fe, hi trobem com a actes propis del creient, l'acceptació de la vida i la fidelitat a si mateix; entesa la vida com un do i un regal de Déu que cal administrar amb amor. Les formes religioses pròpies de la cultura en la qual hem nascut i crescut són les creences que cal respectar i valorar, però mai absolutitzar. Per tant, cal admetre el seu caràcter relatiu, que no és relativisme.

Els mestres de la humanitat que Déu ens envia, han parlat i segueixen parlant. Però, la seva veu no és escoltada... Sentim, i potser escoltem, les seves veus, però no ens avenim a posar-nos a la seva altura, i el seu so resta en el buit: és la veu en el desert. Per posar-nos al nivell dels grans mestres, cal despullar-nos -per un moment- de tota la indumentària cultural adquirida durant els 6000 anys d'història humana... És el que ens demana Jesús i els Evangelis: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix. Mt 16,24. Ningú no pot veure el Regne de Déu si no torna a néixer. Jo 3,3. Tots els mestres espirituals han insistit sobre aquest tema. Recordem solament un dels més coneguts: sant Joan de la Creu amb el seu no-res, no-res, no-res... Panikkar dedica un dels seus llibres als qui estan disposats a canviar la pell: A tots aquells que sofreixen el canvi de pell de la serpent històrica del cristianisme i senten ja la naixença de la cristiania.

Ser esclaus o dependents de les pròpies formes, és com estar lligats a aquell fil prim del qual ens parla sant Juan de la Creu i el qual no ens deixa volar: Porque eso me da que una ave esté asida a un hilo delgado que a un grueso, porque, aunque sea delgado, tan asida se estará a él como al grueso en tanto que no le quebrase para volar. Subida del Monte Carmelo. Podríem glossar aquesta sentència del gran místic, dient: Ens hem deslliurat de les passions mundanes, però ens hem fet esclaus de les nostres lleis i, per tant, la nostra alliberació no ha arribat al terme que li és propi per voluntat de Déu.

Tenint en compte el context des del qual estem parlant, el fet de distingir el “deure” de “les obligacions” és molt important, perquè podem formar o deformar la consciència espiritual, d'acord amb el grau d'intel·ligència o d'ignorància que tinguem de la naturalesa de la vida de l'esperit. Menystenir el valor primer i fonamental com és el deure, fruit del temor de Déu, implica deixar de viure de la fe per viure de les creences... Quan es toquen els fonaments de l'edifici espiritual qualsevol error pot ser de conseqüències imprevisibles. La façana pot ser molt bonica, però si els fonaments continuen essent de sorra la ruïna serà inevitable. CF. Mt 7, 24-27.