25

LA VIDA

He vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir. Jo 10,10. Són les paraules del Mestre.

I en definitiva, d’això es tracta: de viure i de viure no a mitges, sinó plenament, amb intensitat. Però, ens podem preguntar: I què és la vida? En què consisteix viure amb plenitud?

 

Estava temptat de posar per títol a aquest escrit: la dinàmica de la vida, però, he pensat que això seria com una espècie de tautologia, perquè la vida és dinamisme.

Un dinamisme mogut pel desig El desig és com la respiració de l’ànima. No podem viure sense respirar... ni desitjar. Sovint és un moviment inconscient, però és. El desig ens mou, però, quin desig? Sovint ni nosaltres mateixos ho sabem. 

 

Segons el desig serà la nostra qualitat de vida. En la Vulgata, Daniel és lloat i apreciat per ser un home de desigs. El desig que no crea dependència es converteix en amor. Estimar només ho poden fer les persones lliures. I, paradoxalment hem de dir que, de lliures, només en poden ser els obedients, els qui accepten la vida com un do rebut, i que amb una actitud de resposta l’accepten no com una cosa feta, sinó com una possibilitat d’arribar a ser el que hem de ser segons la voluntat divina: sense el vincle amb la Transcendència no hi ha llibertat. K. Jaspers.

 

I no podem desitjar ni estimar res de debò si no en tenim abans un cert coneixement: La veritat ens farà lliures. Sovint es tracta d’un coneixement amagat anomenat pressentiment. Esdevenim allò que coneixem i estimem. Diu Joan: Som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.

 

El dinamisme de la vida es manifesta a través dels sentits: és el que en diem vida sensitiva o sensorial; a través de l’intel·lecte: la vida intel·lectual i a través de l’esperit: la vida espiritual.

 

La vida espiritual està per damunt de les altres. Les altres dues són formes amb les quals es manifesta la vida espiritual i estan lligades a la temporalitat. La vida espiritual és vida eterna. Panikkar empra el neologisme: tempitern, amb el qual vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.

No hem o no podem menystenir les coses sensibles, les que pertanyen al món físic... però s’han d’estimar i apreciar com a manifestacions de l’esperit: L’Esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gn 1,2.

Tot és pur per als qui són purs, diu Pau. Tt 1,15. Però hem de guardar un ordre en l’escala de valors. I aquest ordre interior és la pau de l’esperit. Recordem la paraula d’Agustí: l‘ordre és amb que el Déu ha fet tot el que ha fet.   

 

Una mirada nova sobre la vida i el seu dinamisme ens obliga a desmitificar algunes paraules fonamentals i algunes accions que han format la nostra estructura mental i la nostra consciència durant molts anys. Hi ho han fet mitjançant l’adhesió a doctrines i rituals que, per la seva naturalesa, són mitjans i no fins en si mateixos. Aquest és un tema que hem d’anar redescobrint de mica en mica ajudant-nos de la noves aportacions dels grans mestres. 

 

Teilhard de Chardin té pàgines molt interessants sobre l’esforç i el desenrotllament humà. Entre altres coses diu: No hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les seves capes més profundes, “en nosaltres sense nosaltres”...  Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

 

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.

 

Aquesta part del dinamisme de la vida que es desenvolupa a través de les nostres accions i que Teilhard anomena camp de l’activitat, de l’esforç i del desenrotllament s’ha de complementar amb la part de les passivitats essencials en les quals el mestre distingeix les passivitats de creixement i les de disminució, com són, aquestes últimes, les malalties, accidents, etc. D’aquestes passivitats essencials diu el següent:

 

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes. I, com Jacob en el seu duel amb l’àngel, acaba per adorar allò contra què lluitava.

El subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant. I aleshores, per la seva naturalesa d’element, es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. Ell, el més petit, ha de rebre més que no pas donar. I així es troba pres per allò que ell pensava prendre.

Algunes paraules de Pascal poden servir de complement a les de Teilhard. Són aquestes: L’home ho és tot i no és res. Es troba suspens en el centre entre infinituds. “Quina quimera és l’home” quina cosa de contradicció, jutjador de tot, cuc insà, glòria i abjecció de l’univers... l’home sobrepassa infinitament l’home...  

 

Una actitud receptiva ens ajuda a descobrir allò que tenim en potència i que es pot convertir en realitat si som fidels a nosaltres mateixos. Tenir aquesta convicció i actuar d’acord amb aquesta convicció és fe.