22

EXPERIÈNCIA I FORMULACIÓ

Quan es va a fons en el treball de reflexió es llimen moltes diferències existents en les diverses opinions i pensaments del món actual, es relativitzen moltes posicions dogmàtiques, perquè es troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat.

 

Tancar-se dins de la pròpia ideologia és tancar-se a la veritat. Hem de saber escoltar aquells que no pensem com nosaltres. Si es va a fons en el pensament és possible un diàleg fecund. No es tracta de conviure dins d’una amalgama eclèctica d’espiritualitats, però sí el d’estar oberts a la petita espurna de veritat que ens puguin oferir els altres. Hem de ser humils: els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

 

La paràbola del fariseu i el publicà és instructiva al respecte: A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven tots els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà (cobrador d’impostos). El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo”.

Però, el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.  Lc 18, 9-14.  

 

En la pràctica tots tenim, conscientment  o  inconscientment, un “mite” que dirigeix la nostra “opció fonamental” i que podem anomenar “la nostra veritat” i que fa que siguem el que som com a individus i com a persones en aquests moments de la nostra vida.

En realitat, però, som incapaços de jutjar-nos a nosaltres mateixos. Hauríem de ser humils i dir com sant Pau: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4. Escoltem també el que ens diu el profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l’interior dels homes... Jer 17, 9-19.

 

Amb l’actitud de saber escoltar i sense passar-se de savis o de sants, és bo de llegir els llibres que ens poden ajudar a ampliar la nostra mirada I a discernir la llum de les tenebres. L’actitud adequada a l’hora de llegir un autor és important de tenir-la en compte.   

Aquesta és la recomanació de Panikkar amb referència als seus escrits: Confio que el lector capti el que l’escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. 

És bo recordar aquestes paraules del mestre perquè sovint som esclaus de la lletra, i com ja notava sant Pau: la lletra mata, l’esperit en canvi dóna vida. 2C 3,6.

Els escrits són formes externes a nosaltres que no ens han de dominar, sinó que han d’encendre la llum que tenim dins o, més ben dit, la llum que som o podem ser, sabent que  també pot esdevenir al revés: que apaguin la poca llum que ara tenim.

 

Quan es tracta d’escrits espirituals només podem copsar el que diuen amb “el tercer ull”, és a dir, amb un nivell alt de consciència. I recordem el que diu sant Pau: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1C 2,13. 

En la lectura hem de saber distingir entre els llibres de divulgació, i els textos dels grans mestres. A part del contingut essencial, propi dels grans mestres, els llibres ens poden influir d’una manera molt diferent. Les paraules de Panikkar poden ser un comentari del que volem dir: Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l’autor, el text i el lector... hi ha un nexe misteriós... La paraula, encara que sigui l’escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.

I segueix dient el nostre mestre: si aquest escrits meus tenen la pretensió d’apropar-se a les “profunditats” de Déu, segons l’expressió paulina, ho fa perquè confia en “l’alçada” de l’home. Amb aquestes paraules podem fer referència, de passada, a la seva intuïció de la trinitat radical, ja que posa de relleu la naturalesa humana com a “capaç de Déu” segons l’expressió dels antic teòlegs.

 

I per paradoxal que sembli, l’actitud pròpia enfront d’aquest textos profunds és el silenci.    El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure sant Ireneu. El silenci de les nostres pròpies idees i reflexions dóna lloc a la paraula que tenim amagada en el fons del cor des d’un principi de la nostra existència i que hem d’intentar descobrir. En aquest context potser s’entenen millor les paraules de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix... qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Aquestes paraules es poden  complementar amb les de sant Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. Gal 2,20.

 

Viurem de veritat quan deixant l’home vell siguem com Jesús crists (enviats) de Déu, ja que, com diu el mateix Pau: En Déu vivim, ens movem i som. Ac 17,28. En definitiva: viurem plenament quan siguem conscients que som part de la trinitat cosmoteàndrica de la realitat.    

 

Si el text que llegim toca de veritat allò essencial de la vida, vol dir que també és actual, és a dir que té en compte el moment històric que estem vivint. No és per tant, un anacronisme encara que se serveixi de paraules pròpies de la tradició. I això és possible perquè el que diu el mestre és a partir de la seva experiència personal: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. La paraula viva és sempre una paraula encarnada. I a partir de la seva encarnació en la praxi prorromp el “logos” el seu discurs alliberador.   

 

Tot això ens ajuda a reconsiderar l’existència com una possibilitat des de la llibertat. Jaspers