dijous, 11 de novembre del 2021

 

24

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Generalment pensem, quan parlem de Déu o de la Trinitat, que estem parlant d’algú com des de fora i, de fet, estem parlant de nosaltres mateixos, des de dins, com formant part d’aquest Misteri diví. Ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home.

Jesús va dir al fariseus: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Jo 10,34.

Oferim també unes paraules d’un dels anomenats “pares de l’església” (teòlegs i sants dels primers segles de l’església) les quals ens fan veure que algunes expressions d’alguns pensadors actuals com R. Panikkar, no són tan noves com algú podria pensar. Sant Gregori Nazianzè (S. IV) per exemple, diu així: “¿Què és l’home, perquè us en recordeu?” ¿Quin és aquest nou misteri que hi ha entorn meu? Jo sóc petit i gran, humil i excels, mortal i immortal, terrenal i celestial... cal que em converteixi en Déu i que així sigui Déu jo mateix.       

 

La qualitat de la nostra llibertat i responsabilitat acompanyades de la decisió i del coneixement, depenen en molta part de l’opinió que tenim o ens fem del Misteri de la Realitat que anomenem Déu o Trinitat. Generalment hem de dir que estem condicionats per l’entorn semàntic que ha format la nostra ment i els nostres sentiments.

 

Sobre aquest tema, escoltem algunes paraules del mestre espiritual: Jiddu Krishnamurti. Són unes paraules extretes del seu llibre: El Individuo, la Sociedad y la Paz, subtitulat: La esclavitud del condicionamiento:

Necessitem una ment nova per crear un món nou... Som, vostès i jo, els qui hem de produir una mutació en la nostra ment i en els nostres cors... Mentre l’individu (vostès i jo) no assumeixi la responsabilitat de transformar completament la societat, aquesta societat seguirà sent el que és.

També diu: La societat és relació. Però l’estructura social es basa en l’ambició, la cobdícia, l’enveja, la recerca de poder, de posició, de prestigi, en totes aquelles coses tan importants que l’home ha establert en la vida. Aquesta és la realitat: no els seus déus, el Gita, el seu gurú, els seus sants i salvadors, sinó la vida diària, aquesta quotidianitat en la que hom expressa la seva ambició, la seva avarícia, la seva enveja, la seva lluita per conquerir poder, riquesa o aquesta posició que anhela. Sense un canvi radical, sense desmuntar tot aquest sistema, no hi pot haver una revolució religiosa, i la revolució religiosa és l’única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.  

En un altre lloc ens adverteix sobre el sentit del concepte que tenim de la religió... L’essència de la religió, tal com és ara, es basa en idees... en l’autoritat. És l’home que tots els dies va al temple, que llegeix el Gita, la Bíblia o el Namaz; que realitza determinades cerimònies, que repeteix sense fi certes paraules, els noms de Krishna, de Rama, d’aquest o d’aquell; que porta l’anomenat cordó sagrat i pretén anar de peregrinació, aquest és considerat un home religiós. És evident que això no és religió. Només és una actitud ridícula, horrorosa i sense sentit; no obstant això, a la majoria ens atrapa i no ens en podem alliberar. Per alliberar-nos, per posar fi al nostre condicionament, es requereix molta energia...

Doncs aquest mestre que diu tot això, és també el que diu: la revolució religiosa és l’única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.

Què s’entén, doncs, amb la paraula o concepte: religió? En primer lloc hem de saber distingir entre religió i institució religiosa. La religió és una actitud. És una virtut que, d’acord amb la nomenclatura tradicional i segons sant Tomàs d’Aquino diríem que és una virtut que fa referència a Déu, com les virtuts anomenades teologals: fe, esperança i caritat, però la religió ho fa a través del culte.

Ara bé, si mirem les coses d’una manera menys acadèmica, però d’acord amb els grans autors espirituals, com D. Columba Marmion, diríem que la religió és aquella virtut o disposició que té tot creient en qualsevol de les accions que fa en la seva vida. Perquè el creient sempre viu en la presència de Déu. No sempre ho té present com en els moments de pregària, per exemple, però està present en el fons del seu cor, com un instint espiritual que el guia encara que no sempre hi pensi expressament.

En aquest fons del cor és on rau la veritable fe. Entenem aquí la fe com un sentiment espiritual (Dr. Manyà) que acceptem i fem nostre voluntàriament i que es converteix en l’impuls fonamental que dóna sentit a tots els nostres actes. Un sentiment que té el silenci com a resposta quan es vol saber quina cosa és, perquè la seva naturalesa ens porta més enllà dels nostres conceptes i raonaments. És pura afirmació, però és. A aquest Misteri l’anomenem Déu, Trinitat, etc...

Cal ser conscients del moment històric que ens toca viure. En temps de crisi i de canvis ràpids, un dels més grans perills i temptacions consisteix a no ser suficientment radical, degut a la falta de paciència i de profunditat, necessàries, ambdues, per arribar a l’arrel de la situació. Ens referim al perill de la banalitat, de mantenir-se en la superfície de les coses i dels esdeveniments i de quedar satisfets amb estadístiques i certa classe de descripcions sociològiques. Panikkar

Segueix dient Panikkar: No existeix una necessitat més sentida ni set torturant que el desig d’abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels. Hem de superar la temptació fàcil de quedar-nos en les formes externes.

Si les religions del món han d’arribar a un acord i han de servir a l’home contemporani, cal que oblidin “sagrades” aliances, cal que superin actituds monopolistes i que s’enfrontin amb les qüestions centrals i fonamentals, recuperant aquells nivells en què és possible la comprensió sense compromís ni uniformitat. Panikkar

I perquè tot això no quedi en mera teoria, hem de tenir sempre present que tots els éssers humans sense excepció ens regim, conscientment o inconscientment, per una escala de valors, de la qual en som responsables i a la qual hem de ser fidels des de la llibertat. També hem de tenir present que la comunitat de fe a la qual podem pertànyer no anul·la aquesta responsabilitat i llibertat personals, sinó que les necessita. D’altra manera no seria “poble de Déu”, sinó una massa informe de gent sense nom propi.