v

-1-

A FONS

El gran repte que ens demana el moment actual de la història va més enllà d’un simple canvi de formes externes. Aquest moment històric, perquè compleixi amb les expectatives, ha de ser fruir d’un “canvi de mentalitat”. No és la primera vegada que la humanitat postula un canvi de mentalitat. Diuen els experts que quan Jesús invita a la “conversió” en l’Evangeli de Marc ja vol significar un canvi de mentalitat: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15. De fet el que en diem “Nou Testament” ja representa un canvi de mentalitat realitzat en aquell moment concret de la història humana.

 

Ara, si ens parem a meditar el que això significa hem de reconèixer que sovint ens limitem a canviar les formes, que és el més fàcil. I si, de fet, té lloc un canvi de mentalitat, aquest dura poc temps o només persisteix en algunes persones més decidides i coratjoses. Aquesta és la història. 

 

Per tenir una mica més de llum en aquest món interior hem d’anar a fons en el significat de les paraules que emprem. I per això, hem de tenir sempre ben present la distinció entre el contingut essencial de la vida i les seves múltiples formes d’expressió. Diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... això resulta especialment difícil al cristianisme degut a l’aclaparadora herència grega , que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.   

 

Copsem aquesta distinció entre essència i formes en la nostra ment a través del llenguatge. I en parlar del llenguatge hem de recordar la distinció entre el sentit literal i el sentit simbòlic de les paraules i prendre consciència que, acostumats com estem a interpretar les paraules en el seu sentit “literal” –el de les formes–, hem de fer un esforç addicional per llegir-les en el seu sentit simbòlic: el que correspon a la part essencial de la vida. D’una manera gràfica Panikkar ens diu: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se’ns incorporin.

 

I dins del mateix tema del llenguatge Panikkar posa de relleu la distinció entre “concepte” i “paraula”. El fet és que, quan llegim o escrivim, més aviat elaborem conceptes i no tant paraules. El concepte fa referència a les formes, a la doctrina i és fruit de l’estudi; la paraula, en canvi, és expressió de la vida interior: de la virtut i neix de l’experiència personal. És a dir: no hi poden haver paraules de debò en l’escriptura, si nosaltres no som (no esdevenim) paraula a semblança del Crist que és la Paraula de Déu.

 

Si arribem a ser com el Crist, i això depèn de la nostra llibertat, la que secunda el do de Déu rebut, veurem que som paraula des de sempre: Jesús digué als fariseus que l’escoltaven: Abans que Abraham existís, jo sóc. Jo 8,58.  

 

Una lectura superficial dels temes relacionats amb la vida espiritual, deriva en postulats i creences que s’aparten de la veritat i de la fe. I així, per exemple, la religió que hauria d’haver estat una religió de la paraula s’ha convertit en una religió del llibre. Segurament Pau volia dir quelcom semblant quan deia que la lletra mata i que és l’esperit qui dóna vida.

 

I, per la seva banda, Jesús recrimina a alguns dels seus seguidors el fet de no entendre el sentit de les seves paraules, quan diu: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna... Aquests seguidors el van deixar perquè van entendre “literalment” les paraules de Jesús. Però, Ell els respon: L’esperit és el que vivifica, la carn no serveix de res. Les paraules que us he dit són esperit i són vida. Jo 6,63.

 

Avui nosaltres ens podríem preguntar si la manera que els cristians en general entenem els sagraments (inclosa l’Eucaristia) coincideix amb el pensament de Jesús o més aviat ens posem de part dels deixebles que el van deixar... Seguir Jesús és més que invocar-lo i portar el seu nom.

   ________________________

 

Entre les paraules que caldria desmitificar per entendre-les d’acord amb el seu sentit espiritual podríem anomenar la de savi i saviesa, com també la de místic i mística, entre altres... 

 

Comencem per aquesta última. Sovint pensem que el místic és aquell o aquella que té revelacions o èxtasis i que es tracta d’un estat propi d’uns quants privilegiats. Ara bé, els èxtasis i coses semblants són fenòmens psicològics que poden acompanyar l’oració o l’estat emocional de la persona creient, però no formen part del que és essencial a la mística, ni són necessaris.      

 

La persona mística (i dit d’una manera el més concisa possible), és la que és neta de cor. Tota altra cosa que s’hi pot afegir és comentari. La persona neta de cor és la que té connexió amb el misteri, perquè mística deriva de misteri: Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Mística és qualsevol persona sense engany. La mística implica sinceritat i fidelitat a la vida fins a les últimes conseqüències. Mística és fer la veritat en l’amor. I de semblant manera a com diu Panikkar de la saviesa: la mística no és cap especialitat.  

 

Hem de fer notar que la persona senzilla i humil pot viure “el Misteri” amb més profunditat  que l’especialista. La mateixa realitat és ja un misteri. Si ens preguntem, per exemple ¿qui és el net de cor? La resposta és: ¿I qui ho sap? Només ho sap Déu. I, si no, escoltem -una vegada més- les paraules del profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jr 17,9.    

 

Quant a la saviesa, hauríem de començar llegint el llibre bíblic que porta el mateix nom de Saviesa, ja que té pàgines molt interessants al respecte. La mateixa opinió de l’Autor del llibre és aquesta: Cas d’haver-hi al món algú que fos perfecte, si li faltava la saviesa, no se’l tindria per res. Sv 9,6.  

Però vegem, en el full que ve, què ens diuen alguns savis d’avui d’aquesta virtut.