23

LA PARAULA I EL SÍMBOL

Una observació prèvia. Les paraules escrites en cursiva generalment van seguides de l’autor a qui pertany la cita. Quan no es posa l’autor vol dir que es tracta d’una cita de l’autor que ens serveix de base dels últims escrits. En aquest cas, és R. Panikkar.

    __________________

Tota escriptura té lloc dins d’un context geogràfic, personal, històric... i, per tant, qualsevol opinió sobre un escrit del passat ha de tenir en compte aquest context personal i cultural. Per altra banda, no podem deixar de llegir i d’escoltar als antics a més dels autors actuals. Si ho féssim seria menystenir el camí que ens mena vers la veritat.

 

Un altre context a tenir en compte és el nivell de consciència. Hem de tenir present que des d’un nivell més alt de consciència, és a dir, d’empatia amb la realitat, la mateixa lectura ens dirà una cosa diferent; en els mateixos conceptes hi copsarem una altra realitat espiritual. El text depèn sempre d’un context i, si aquest canvia, també aquell s’ha de modificar de forma corresponent per tal que el seu missatge o el seu significat original pugui ser preservat.

 

Hi ha una sèrie da factors que incideixen en la persona que va escriure, fa per exemple 2000 anys, que donen un sentit concret a les paraules que va dir o va escriure. Nosaltres quan llegim aquelles paraules ho fem des del nostre context personal i històric, i sovint interpretem a la nostra manera les mateixes paraules degut al nostre context històric diferent i també al distint nivell de consciència. I el resultat és que no connectem.   

 

La geografia, és a dir, el lloc on hem nascut també representa un context que incideix en el sentit del text que elaborem o llegim. I al mateix temps desenvolupa un cert paper com un element estimulant del caràcter ecumènic de tot allò que és llegeix o que s’escriu. Avui en dia, qualsevol problema humà que no sigui temàticament contrastat amb una panoràmica oberta a tota la humanitat, es veurà restringit als límits del que és superficial, sense assolir les pregoneses humanes, sense accedir al cor de la matèria ni als confins del que es diví.  El subratllat és nostre.

 

També hem de tenir sempre present que una teoria que no és fruit de l’experiència no pot calar gaire endins en els afers de la vida... Per altra part, qualsevol problema humà que es limiti a l’àmbit de l’abstracció i no es concreti ni es visqui en una situació real, i per tant limitada, es quedarà forçosament a la superfície, tot debatent-se en les aigües fangoses de les meres generalitzacions.     

 

Les paraules són l’element que fem servir a l’hora de compartir els nostres pensaments i les nostres idees. Però, hem de reconèixer la seva pobresa quan volem compartir les coses de l’esperit. Sant Tomàs es referia a la que ell deia misèria de les paraules quan es planyia de no poder expressar adequadament els misteris divins dels quals parlava.

 

Malgrat tot, la paraula és inherent a l’home i no en podem prescindir. La veritat es manifesta i s’amaga en la interpretació, i no podem renunciar a la veritat, malgrat que tota paraula contingui també una mentida, ja que diu sempre més i menys del que qui parla i qui escolta poden comprendre.

 

Vam dir que, prescindir de la tradició i voler començar des de zero, denota poca qualitat intel·lectual, però hem d’afegir que l’autèntica tradició no consisteix en la transmissió de fórmules mortes o de costums anacrònics, sinó en passar la torxa de la vida i de la memòria dels homes. 

 

Recordem també que l’home no pot viure sense símbols. Mite i logos es troben en el símbol. El símbol és la vertadera aparença de la realitat; és la forma concreta en què la realitat es revela a la nostra consciència, o més aviat, és aquella particular consciència de la realitat. El símbol toca el que és essencial...

 

És en el símbol on el que és real se’ns mostra. Tot símbol real comprèn i uneix la “cosa” simbolitzada i la consciència d’ella. 

En el marc d’aquesta dimensió espiritual l’experiència de la humanitat... ha denominat i entès Déu com a símbol, com a nom, no pas com a concepte. D’acord amb això, entenem la fe com adhesió al Misteri. Com diu la carta als hebreus: creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. A aquest Misteri uns li han posat el nom de Déu, altres el d’Al·là, altres Jahveh, etc.

 

Posem un exemple que ens ajudi a distingir el símbol del signe: La bandera. Els colors d’una bandera són el signe que fa referència a un país concret. La mateixa bandera és símbol d’amor a la pàtria. El signe es refereix a les coses del món físic; el símbol a les coses del món espiritual.

 

Continuem una mica més sobre aquesta dimensió espiritual de la paraula: Des del moment en què les paraules diuen únicament i exclusivament el que un hom vol dir i no deixen espai al que també l’altre vol dir, des del moment en què passen a ser solament signes i deixen de ser símbols, des del moment en què només assenyalen quelcom i no són ja l’expressió, la manifestació i amb això el vel mateix d’aquest “quelcom”, des d’aquest moment degeneren fins i tot com a paraules.

Totes aquestes disquisicions poden servir com a prefaci o pròleg que vol justificar el fet de seguir parlant de paraules clàssiques com Déu, la Trinitat...

 

La importància de la paraula és tan gran que creiem justificades aquestes subtileses... el mateix Panikkar també té uns sentiments semblants quan, parlant d’aquestes coses, diu: Tot això no és una mera disquisició...

Necessitem les paraules però al mateix temps hem de alliberar-nos de la dependència de les paraules, per a poder ser paraula de debò. Les paraules escrites o dites han de ser manifestació del que som o hem de ser. Aquí ens ve a la memòria el verset de Joan: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo 1,1. Tots som, juntament amb el Crist, paraula de Déu, ja que som creats a la seva imatge i semblança. Gn 1,26-27.