2 – CONEIXEMENT

Presentem aquí un intent de lectura espiritual­ feta amb categories espirituals d’alguns textos evangèlics. El text que hem escollit és aquest: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre el qui no té, li prendran fins allò que li queda.  Mt 13,12.  Mt 25,29.

Al qui té, és a dir: aquell qui actua amb generositat i bona disposició i actua no per interès, sinó per altruisme, aquest en tindrà a vessar: creixerà com a persona, augmentarà la seva personalitat i la seva humanitat, perquè la bondat no desgasta el valor personal sinó que el fa créixer. En canvi aquell que només confia en els valors temporals, poca cosa en comparació, li prendran fins allò que li queda quan se li acabi el temps en aquesta vida.

Bondat i justícia són dos valors, l’apreciació dels quals dependrà de quina lectura en fem: intel·lectual o espiritual. En aquest sentit recordem aquí aquella paràbola dels vinyaters que van a la vinya a treballar a diferents hores del dia: uns treballen tot el dia, altre només una hora i tots cobren el mateix jornal. Els qui han treballat tot el dia es queixen i diuen al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. L’amo va respondre a un d’aquests. –Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu... ¿O és que tens enveja perquè jo sóc bo?   Mt 20

No és solament que la bondat supera la justícia, allò que vol fer veure la paràbola, sinó que en el món espiritual l’única justícia que hi ha és la bondat. Déu espera l’última oportunitat. Pensem en el Pare del fill pròdig... i pensem que no tots han tingut les mateixes oportunitats en la vida i mil circumstàncies diferents que nosaltres no sabem i que han motivat diverses conductes. Potser molts no han sentit parlar de Déu fins al final de la seva vida... Per això i perquè Déu és bo, pot passar que en definitiva els primers passin a ser darrers i els darrers, primers. El que és bo de veritat, gaudeix de la felicitat dels altres; per al qui estima de debò els avantatges personals no compten i, per altra banda, aquell qui té el cor més pur, que és allò que compta, només Déu ho sap. Aquest món de l’esperit és el que, sembla, vol posar de relleu la paràbola.      

No ens deixem enganyar per la cultura que tenim i que expressem en les nostres celebracions, ni per la religió que practiquem. Jesús va dir en el cas del centurió: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. Mt 8

Les institucions religioses no tenen el monopoli de la fe. Confondre fe amb creença és una aberració teològica. Tot té el seu lloc en la vida, però mirem de no invertir el lloc en l’escala de valors perquè si l’opció fonamental en la qual descansa la nostra voluntat no és la que hauria de ser en ordre a l’eternitat, podem quedar estancats en la mediocritat i a mig camí de la felicitat per sempre.

La fe és dir sí a la Vida. Un sí sense condicionaments. És un sí gratuït que no depèn de cap raonament. Si en depengués ja no seria fe. La fe no va contra la raó, però està per damunt de la raó. La fe, que és un valor espiritual, s’ubica en un altre nivell, en una altra dimensió. La fe que és un do de Déu la podem fer possible perquè som lliures.