2 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

La saviesa s’ha construït una llar. Pr 9,1. Ens preguntem ¿quina cosa és aquesta llar? Si mirem el món la primera llar de la saviesa és el nostre univers. El nostre món i, més concretament encara, la Mare Terra. Si ens mirem a nosaltres mateixos, llavors preparar una llar per a la saviesa equival a permetre que en el cor humà s’hi basteixi una llar joiosa. Panikkar.

La saviesa entesa com empatia amb la realitat és una llum que ja existeix en el més íntim de nosaltres mateixos. Cal prendre l’actitud correcta, perquè aquesta llum, amagada en l’inconscient, esdevingui consciència. I aquesta és l’actitud correcta: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar: els nostres ulls i el nostre cor. La saviesa és una possibilitat que pot esdevenir realitat si exercim correctament la nostra responsabilitat i la nostra llibertat.

Sovint volem ser lliures sense ser responsables. I això és un error. Certament que som responsables de la nostra dimensió sensorial quan responem a les nostres necessitats. Però, aquesta resposta a les pròpies necessitats no és una prova irrefutable de vertadera llibertat.  

Hem de ser també responsables de la nostra dimensió intel·lectual, d’acord amb la nostra vocació. Amb això donarem un pas més. Però, encara en falta un: el més important i decisiu per a poder ser lliures de debò. És el pas de ser responsables de la nostra dimensió espiritual. Amb aquest pas formarem la nostra consciència. Recordem que aquesta responsabilitat demana tenir el cor net.

La nostra cultura cristiana ens diu, parlant simbòlicament, que la consciència és la veu de Déu. Cal fomentar un nivell alt de consciència per poder escoltar i sentir aquesta veu. Tant de bo que no ens passi allò que va dir Jesús d’alguns:  els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13.   

Unes paraules de sant Agustí sobre la memòria –entesa com a sinònim de consciència- ens poden ajudar a copsar el valor fonamental de la saviesa i de la seva naturalesa.

Escoltem a sant Agustí: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Aquestes paraules ens suggereixen que construir una llar per a la saviesa no s’acaba mai. Sempre podem tenir el cor una mica més net i més disponible per assumir la Veritat i fer-la vida de la nostra vida.