15 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

EL CONEIXEMENT.

Una vegada més parlem del coneixement com d’allò que forma part essencial de la nostra naturalesa humana. Ja que no solament tenim coneixements, sinó que som essencialment coneixement. Som llum (hem d’arribar a ser-ho) i ho som no solament pel que diem, sinó i sobretot pel que som; ho som no solament per les paraules que podem dir, sinó pel nostre comportament, pel nostre estil de vida: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5, 14-16.

També es pot dir que som voluntat: Homines sunt voluntates, deien els antics: “ l’home és voluntat”. Són dues cares de la mateixa Realitat... Les dues facetes formen una sola unitat de Vida. No hi ha coneixement sense voluntat, ni voluntat veritable sense coneixement. Estem parlant no “de la”, sinó “des de la” dimensió espiritual: Estimats, quan Déu es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.   

D’acord amb les tres dimensions de les quals es compon l’ésser humà: els sentits, la raó i l’esperit, podem parlar d’un coneixement sensorial, un de racional i un altre d’espiritual.

Els coneixements són fruit d’una dinàmica –energia vital- que és específica per a cada coneixement. Així diem que el coneixement sensorial sorgeix de la necessitat i de l’instint.

El coneixement racional és fruit de l’estudi, de la reflexió, de la meditació, de l’esforç intel·lectual.

El coneixement espiritual és fruit de la intuïció, la contemplació, l’experiència, la puresa de cor, l’autenticitat, de l’instint superior.

Escollim la muntanya com a símbol d’aquestes tres classes de coneixement. La muntanya ha estat sempre un símbol de la vida espiritual. L’Evangeli ens parla de la muntanya alta com del lloc on Jesús es va donar a conèixer d’una manera més íntima i que la tradició ho recorda com “la Transfiguració”.

Vegem també què ens en diu L. Boff de la muntanya en el seu llibret sobre els sagraments: Dedico aquest llibret a la muntanya que en tot temps visita la meva finestra... Ella és com Déu: tot ho suporta; tot ho aguanta; tot ho accepta... Per això la muntanya és un sagrament de Déu: revela, recorda, mostra, remet.

La muntanya de Montserrat, per les seves característiques que l’envolten és com un imatge de les tres classes de coneixement de les quals parlem:

A baix, a la seva falda hi ha un poble, un conjunt d’individus o persones compromeses amb les coses d’aquest món... a mitja muntanya hi trobem un Monestir, símbol de la institució, de les lleis, dels conceptes doctrinals, de les normes... i al cim hi veiem les ermites, lloc de contemplació,  de silenci, d’empatia amb la terra i el cel: “ermita al cel suspesa”...   

No fem cap judici de ningú, ja que segons ens diu el Mestre, en el dia definitiu: molts passaran de primers a darrers, i de darrers a primers. Mc 10,31.  És només un estil parabòlic sobre el coneixement.   Continuarem comentant cada lloc de la muntanya...