1 – LA MEMÒRIA

Tornem sobre el sentit de les paraules. La memòria té un sentit profund que se’ns escapa, però que alguns grans mestres ens el fan present.

En el context d’aquests escrits el fonema memòria pot ser sinònim de paraula, d’esperit, de consciència... Vegem que en diu St. Agustí: Com que l’esperit és també la memòria mateixa –de fet, quan recomanem una cosa perquè hom la tingui en la memòria, diem: Mira de tenir-ho en l’esperit... la memòria és, per dir-ho així- l’estómac de l’ànima...

Per la seva banda Bergson diu: Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència... i la consciència la puc caracteritzar pel seu traç més evident: consciència significa en primer lloc memòria.  

Parlant lliurement i en sentit simbòlic i recordant les paraules bíbliques: “Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres...” (Gen 1,26.) nosaltres diem: “som paraula de Déu, som memòria de Déu.

Escoltem, però, el Mestre Eckhart que parlant amb referència a Jesús diu: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús... si vols conèixer Déu, no només has de ser igual al Fill, sinó has d’ésser el mateix Fill.

Segueix dient: Déu no podria fer que jo fora fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu, de la mateixa manera Déu no podria fer que fora savi si no tingués ja l’ésser de savi. Serem savis en la mesura que deslliurem la potencialitat de llum que tenim dins.

¿Com som fills de Déu? Encara no ho sabem. Escoltem que ens diu Joan: “Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.  1 Jo 3,2.  Cf. W. Jäger

No som éssers acabats. “Som esdevenir”. I per arribar a ser allò que hem de ser, serà bo tenir present la part passiva de les nostres vides... Escoltem, una vegada més, Teilhard:

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes.

El subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant. I aleshores, per la seva naturalesa d’element, es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. Ell, el més petit, ha de rebre més que no pas donar.

I així es troba pres per allò que ell pensava prendre. L’ésser humà, que vol arribar a conèixer-se a si mateix a fons i a ser lliure de veritat i a ser veritable paraula de Déu, sap que està sotmès a aquesta commoció psicològica que, en tota criatura intel·ligent, fon d’una manera insensible l’alegria d’obrar amb el desig de patir, l’exaltació de fer-se a si mateix amb la  cremor de morir en un altre. Recordem que aquí patir és sinònim de rebre, acceptar.