4 – REFLEXIONS

Entenem la dimensió espiritual de l’ésser humà com el nucli dur de la personalitat, la naturalesa del qual és la virtut. 

Si ens preguntem què hem de fer –principalment- per arribar a la plenitud com a éssers humans, tal vegada haurem de dir que serà conèixer a fons aquesta dimensió interior del nostre ésser.

Llavors serà inevitable recordar les virtuts fonamentals com l’amor, la veritat, la bondat, la justícia, el coratge, la humilitat, l’autenticitat...  la llista seria interminable...

Però, avui posarem l’atenció en una virtut que antany era considerada com una qualitat pròpia del mestres espirituals. El discerniment. 

És decisiu saber discernir si allò que pensem o creiem és fruit de la bondat o més aviat neix d’algun interès amagat en els plecs més interiors del nostre cor. No és gens fàcil, per exemple, distingir la caritat del paternalisme o la veritable religió del sectarisme, del fanatisme, de la idolatria.

Jesús en la seva paràbola que en diem del gra de jull sembla posar en evidència aquesta dificultat de discernir. Quan el treballadors li diuen al seu Senyor: ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ¿Vols que anem a arrencar el jull? El Senyor els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat...  Cf. Mt 13,24-43.

També el Mestres espirituals ens posen en evidència aquesta dificultat. Avui serà Teilhard de Chardin qui ens ajudi a discernir.

Teilhard va ser un mestre espiritual que va eixamplar la mirada de l’esperit veient la presència de l’Etern i del Crist no solament en els actes anomenats religiosos, sinó també en les que en diem coses del món... Escoltem-lo: No hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.   

Teilhard vol fer realitat la compenetració de Déu amb el Món en el terreny de l’acció... La fe ha d’entrar en joc amb decisió i coratge: Fe en Déu, però també fe en la Humanitat.

I entre altres coses diu: Estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent, oh Déu, em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquetes belleses que compareixen en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills...  

Però, també va dir: Hem de remarcar que l’ús i la dosificació dels “desenrotllament” en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar Déu.

I puntualitza aquest gran mestre: L’única veritable protecció contra aquest perill d’il·lusió és una atenció constant per conservar –amb l’ajuda de Déu- la visió apassionada del més gran que tot. En presència d’aquest interès suprem, la sola idea de créixer i de gaudir egoistament resulta insípida i insuportable.   

3 – REFLEXIONS

Diem que no es tracta solament de tenir més coneixements sobre la manera en què la nostra cultura diu allò que som o volem ser, sinó de prendre consciència d’allò a què estem destinats a ser com a éssers humans.

I fer realitat aquest desig depèn només de la nostra llibertat (d’aquella llibertat que és fruit de la “gràcia”, per no caure en el jansenisme). Recordem: “què tens que no ho hagis rebut?”.  1C 4,7.

Amb altres paraules: el nostre destí etern no depèn només del “compliment de la llei”. Entenem aquí la llei en el sentit “humà”. Aquest va ser el gran pas històric que va fer el cristianisme: “alliberar-se de la llei”. I així entenem també la conversió de Pau.

Les seves mateixes paraules ho semblen dir: Ningú no és just davant Déu en virtut de les obres que mana la Llei... som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist.  Gal 2.

Aquestes paraules de Pau continuen essent vigents. Seria un error pensar que només són vàlides per a les lleis antigues. Les nostres lleis i doctrines religioses, per més perfectes que ens les imaginem, estan sotmeses al mateix criteri de discerniment: són expressions religioses humanes que ens ajuden a celebrar i a prendre consciència de la fe. Però, no podem absolutitzar-les.

Si ens pensem que en practicar-les podem dir: “ja hem complert”, ens equivoquem. Pau ens podria dir que som tan necis com el Gàlates. Gàlates insensats, els va dir Pau. I els deia i preguntava: vau rebre l’Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? I els recorda que som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist. I tenir fe en Crist vol dir ser com Crist, i això vol dir: estimar. Tota altra cosa és comentari. Si no estimem, no hem complert, per més misses, rosaris, oracions que practiquem...

Ara bé, només si som lliures podrem donar a cada cosa el valor que li correspon. La llibertat està per damunt de la Llei. Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa. No diu que la deixi, sinó que la prengui. I així el va salvar.

La Llei és la llitera que ens ajuda a caminar. I mentre no hem arribat a ser adults en la fe, és la llitera la que ens porta, ens guia... Però, ha d’arribar el moment en el qual siguem nosaltres: persones adultes, les que “portem la llitera”: la Llei, i “anem a casa” , és a dir: arribem a ser l’ésser humà que estem destinats a ser. Això és casa nostra.

La veritable llibertat ens dóna el veritable coneixement de les coses. Diu Pau: qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. Es tracta de tenir el pensament de Crist. La llibertat responsable és la clau. És el requisit indispensable per a conèixer la veritat. Obtenir aquesta llibertat és el treball de tota una vida. Ara bé, no és lliure aquell que fa el que vol, sinó aquell que fa el que és just. I ser just en el món de l’esperit vol dir fer allò que Déu vol que fem i siguem.