6 – REFLEXIONS

Parlar de les virtuts és com esbossar una sèrie de formes de manifestar el bé pròpies de l’ésser humà.

Avui parlarem de la veritat que inclou la veracitat, l’autenticitat, la sinceritat...

Si volem prendre consciència de la importància que té la veritat en les nostres vides, recordem les paraules de Jesús a Pilat: Jo he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu. Li diu Pilat: -I què és la veritat?  Jo 18,37-38.  No hi va haver resposta i això és significatiu. Estem parlant d’un element espiritual del qual en tenim certa consciència, però que sempre queda lluny de la nostra comprensió intel·lectual.

Si parlem, doncs, de la veritat, no ens limitem a mirar les coses per fora... anem endins i passem-hi una estona: mengem les paraules. No es tracta simplement de llegir per sobre, es tracta de meditar.

Romano Guardini és expert en la meditació atenta de les coses essencials. Sempre intenta anar a fons en el tema que tracta. Escoltem-lo:

L’ésser humà és un ésser misteriós: Si algú es posa davant meu, veig el seu exterior, oeixo la seva veu, puc estrènyer la seva mà, però allò que en ell viu, em queda ocult. Podríem afegir: la seva veritat ens queda lluny de la nostra comprensió. !I tan fàcilment que jutgem els altres!

I com més essencial és l’objectiu de la nostra meditació més lluny ens queda de la nostra comprensió. La vivència de la veritat requereix haver arribat a la plenitud de l’ésser humà... La veracitat és la més subtil de totes les virtuts.

Per contra hem de dir que la mentida destrueix la comunitat. El que queda de la mentida és un grup de gent informe, però no una comunitat.

I segueix dient Guardini: L’expressió més horripilant de la violència és que es destrueixi en l’ésser humà, la consciència de la veritat. Qui ho fa: en la pràctica política, en la vida jurídica i on sia, hauria clarament d’adonar-se de quina cosa és allò que fa: és prendre a l’ésser humà la seva condició d’ésser humà.

Per què l’animal dóna una forta impressió que ell està d’acord amb si mateix? Perquè és “naturalesa”, ésser vital sense esperit personal. Allò “espiritual” que hi ha en ell: ordre, ple de sentit i conducta, és esperit del Creador, no propi seu. En l’ésser humà, en canvi, és esperit propi; és persona pensant i lliure.

L’ésser humà en la seva llibertat de l’esperit... en la decisió de la responsabilitat... en el seu coratge personal... sap que la seva pròpia dignitat, es manté o cau, d’acord amb la seva fidelitat a la veritat.

La veritat arriba de Déu al món i li dóna base i sentit; penetra el que és i li dóna l’ésser; irradia en l’esperit humà i li dóna aquella claredat que s’anomena coneixement... el qui menteix es rebel·la contra Déu i traeix la rel de sentit de l’existència. La veritat és la base de tot: de l’ésser humà amb si mateix i amb els altres i de nosaltres amb Déu o millor dit de Déu amb nosaltres.  La veritat és l’expressió fidel de la realitat.