4 – REFLEXIONS

Entenem la dimensió espiritual de l’ésser humà com el nucli dur de la personalitat, la naturalesa del qual és la virtut. 

Si ens preguntem què hem de fer –principalment- per arribar a la plenitud com a éssers humans, tal vegada haurem de dir que serà conèixer a fons aquesta dimensió interior del nostre ésser.

Llavors serà inevitable recordar les virtuts fonamentals com l’amor, la veritat, la bondat, la justícia, el coratge, la humilitat, l’autenticitat...  la llista seria interminable...

Però, avui posarem l’atenció en una virtut que antany era considerada com una qualitat pròpia del mestres espirituals. El discerniment. 

És decisiu saber discernir si allò que pensem o creiem és fruit de la bondat o més aviat neix d’algun interès amagat en els plecs més interiors del nostre cor. No és gens fàcil, per exemple, distingir la caritat del paternalisme o la veritable religió del sectarisme, del fanatisme, de la idolatria.

Jesús en la seva paràbola que en diem del gra de jull sembla posar en evidència aquesta dificultat de discernir. Quan el treballadors li diuen al seu Senyor: ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ¿Vols que anem a arrencar el jull? El Senyor els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat...  Cf. Mt 13,24-43.

També el Mestres espirituals ens posen en evidència aquesta dificultat. Avui serà Teilhard de Chardin qui ens ajudi a discernir.

Teilhard va ser un mestre espiritual que va eixamplar la mirada de l’esperit veient la presència de l’Etern i del Crist no solament en els actes anomenats religiosos, sinó també en les que en diem coses del món... Escoltem-lo: No hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.   

Teilhard vol fer realitat la compenetració de Déu amb el Món en el terreny de l’acció... La fe ha d’entrar en joc amb decisió i coratge: Fe en Déu, però també fe en la Humanitat.

I entre altres coses diu: Estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent, oh Déu, em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquetes belleses que compareixen en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills...  

Però, també va dir: Hem de remarcar que l’ús i la dosificació dels “desenrotllament” en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar Déu.

I puntualitza aquest gran mestre: L’única veritable protecció contra aquest perill d’il·lusió és una atenció constant per conservar –amb l’ajuda de Déu- la visió apassionada del més gran que tot. En presència d’aquest interès suprem, la sola idea de créixer i de gaudir egoistament resulta insípida i insuportable.