4 – HUMANS

Quan ens decidim a pensar a fons en l’ésser humà, de primer hi trobem una aparent contradicció entre el que voldríem ser pel nostre compte i el que hem de voler ser d’acord amb el pla diví. I això enmig d’unes limitacions tant corporals com espirituals.

Una vegada més és Pascal qui ens fa veure la paradoxa de l’ésser humà. Escoltem-lo: L’home no és res més que una canya, la més feble de la naturalesa, però és una canya que pensa. I el pensament constitueix la grandesa de l’home.

I més a fons encara Jesús ens posa al davant d’aquesta aparent contradicció quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix... qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16,24-25.

I seguint amb el mateix tema escoltem Pau el que ens diu de si mateix: De bon grat em gloriaré sobretot en les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder de Crist. Per això em complac en les febleses, en els ultratges, en les necessitats... perquè, quan em sento feble, aleshores sóc fort.  2C 12,7-10.    

No hi ha dubte que ens hem d’estimar i ens hem d’acceptar tal com som i tal com estem destinats a ser, si volem gaudir de vida plena.

Ara bé, l’última motivació (per al creient) de la nostra decisió –i recordem que la decisió és allò que defineix l’ésser humà- no és allò que volem ser, sinó allò que Déu vol que siguem.

És a dir, no som lliures per a nosaltres mateixos: Quan nosaltres decidim lliurament i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. Jaspers

Quan actuem no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó degut a un consentiment interior de res més que un voler, aleshores som conscients éssers donats, en la nostra llibertat, per la transcendència. Jaspers. En la mateixa línia Panikkar diu: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.

Com més l’ésser humà és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

Nosaltres, els humans, no ens bastem mai a nosaltres mateixos. Empenyem cap enfora de nosaltres i ens acreixem amb la profunditat de la nostra consciència de Déu, per mitjà de la qual esdevenim al mateix temps transparents en la nostra nul·litat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer.

I Jaspers insisteix: Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. 

3 – HUMANS

Recordem: parlem en aquests escrits sobre el que som o hem de ser com a ésser humans, no tant sobre allò que hem de fer ni sobre el coneixement de les coses...  

Jaspers ens diu: En realitat, l’ésser humà té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

Allò que és l’ésser humà no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’ésser humà és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Experimentem però no acabem de comprendre. Recordem, una vegada més, la reflexió que, en la mateixa línia, fa Teilhard de Chardin:... vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció... vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Doncs, d’aquest fons és del qual ens intenta parlar Jaspers.

L’ésser humà és, al mateix temps, objecte i subjecte. Objecte d’estudi i subjecte d’experiència. Podríem dir també que és objecte de coneixement i d’acceptació. D’un coneixement relatiu ja que, com diuen Jaspers i també Pascal l’ésser humà és infinitament més del que ell pot saber de si mateix. I així aquella dita del Temple d’Apol·lo: Coneix-te a tu mateix, sempre serà un coneixement relatiu.  

L’acceptació del que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement i d’acord amb la consciència general de la Realitat és font de bellesa i de veritat.

Tots aquests raonaments que ens poden semblar gairebé inútils “a l’hora de fer coses” o que ens poden crear ansietat, és ben bé al revés: poden ser una font de pau i de serenor espiritual i de la llum. Una llum que ens ajuda a fer les coses d’acord amb la Veritat de Déu; no d’acord amb les nostres petites veritats. Ens ajuden també a entendre millor judicis com els de Pau quan diu: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

La veritable pau l’obtindrem no quan ens recolzem en les nostres “bones obres”, sinó en la bondat de Déu. Déu és més gran i més bo que nosaltres. I respectar la dimensió del Misteri inherent a tota vida humana és el més sensat i mesurat que podem fer.  

Seguim escoltant Jaspers: Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres que tenim pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les. No podem seriosament impugnar que nosaltres som responsables de les nostres decisions.

I segueix: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’ésser humà és l’ésser referit a Déu. No ens hem creat nosaltres mateixos. Som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat. 

2 – HUMANS

Quan parlem de coneixement hem de tenir sempre present si es tracta d’informació o d’experiència. Recordem la dita d’Heràclit: el contrari de la saviesa és el saber de tot. I Panikkar comenta al respecte: És perversa la manera com som bombardejats per informacions, com si les necessitéssim per poder viure humanament. Amb l’experiència genuïna n’hi hauria d’haver prou. Es refereix al coneixement de l’ésser humà; no de les coses, sinó de l’ésser humà.

La rel d’aquest rerefons lingüístic que només cerca informació ve de lluny. Panikkar pensa que en part és degut a l’aclaparadora herència grega, que indueix (principalment als occidentals) de manera gairebé irresistible a considerar la forma d’una cosa com la seva essència. Per això, La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... Això ens porta al fet important de saber distingir la diferència entre fe i creença si volem realment comprendre i viure plenament la dimensió espiritual de la nostra humanitat.   

Hem conceptualitzat la paraula. El coneixement bíblic és un coneixement que neix de l’experiència i que es fa present en un nivell alt de consciència, fruit de la puresa de cor: Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu. Mt 5,8.

L’acció adequada per obtenir aquest coneixement no és la lectura superficial, sinó la meditació. Els assagistes fan distinció entre occident i orient quan es parla de la meditació. Hom diria que a occident la meditació té més el caire de reflexió conceptual i a orient és més aviat sinònim de silenci. Un silenci que afavoreix intuir la realitat. Una classe de meditació pretén tenir més llum, l’altre cerca ser més llum. I avui dia es tracta de potenciar el ser més que el tenir.

Comentant la dita de Panikkar que ens cal menjar les paraules, diríem que no es tracta solament de tenir informació de moltes coses fins les més petites com l’àtom, sinó de penetrar en la naturalesa íntima d’aquestes coses i veure’n i sentir-ne la seva energia amagada; es tracta de penetrar a fons en els elements que formen la naturalesa humana com: fe, llibertat, responsabilitat, coneixement, decisió, solidaritat...  

Intentarem fer aquesta lectura-meditació ajudats dels grans mestres i pensadors.

Què és l’home? (aquí traduirem ésser humà per home) L’ésser humà és investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia... Sabem de l’ésser humà en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició... (Els animals no tenen història). La nostra investigació de l’ésser humà ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’ésser humà com a totalitat.

La pregunta és si l’ésser humà pot ser concebut de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap, o bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Entenem que és això últim allò que defineix l’ésser humà.   K. Jaspers 

 

1 – HUMANS

Siguem humans per a arribar ésser divins. Aquest és el missatge cristià. Els sants Pares ho veien així: Déu s’ha fet home perquè l’home es faci Déu. Agustí...

Intentem. Doncs, “conèixer” una mica més l’ésser humà.

Aquest “coneixement” espiritual que s’ha anomenat “tercer ull”, implica dues coses: tornar al sentit original de les paraules i ser un bon filòsof, entenent la filosofia com l’actitud primària pròpia de l’ésser humà a més de la puresa de cor.

Ser filòsof és una actitud primària. Forma part essencial de la naturalesa que hem rebut els humans, es pot donat en tothom i d’una manera més pura en els nens. Jaspers.

Panikkar parla de la filosofia com a estil de vida. I diu: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa... s’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’alguna cosa que ens ve a trobar...

Per la seva banda M. Corbí ens diu: L’home no és cos, és ull. I aquest autor cita l’indi D. Joan que diu: som éssers lluminosos. Som éssers que percebem. Som una consciència, no som objectes...  

La descripció detallada que ens fan els grans mestres ens ajuda a anar més endins i a no quedar-nos en una informació merament superficial que no te capacitat de fer-nos canviar verament de mentalitat. 

Escoltem el que ens diu Jaspers sobre l’ésser humà: Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia.

Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments per motius, situacions i realitats naturals.

En aquest sentit diuen els autors: els animals no tenen història, són naturalesa. L’ésser humà a més de naturalesa és i té història.

Continua dient Jaspers: La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Aquest coneixement “espiritual” de l’ésser humà, no s’obté a base de multiplicar informacions, sinó a base d’experiència; a base de fidelitat i responsabilitat amb l’ésser que hem rebut. Aquest coneixement és el que Panikkar anomena “tercer ull”. És l’ull que ens permet copsar el sentit de les paraules dels Evangelis.