3 – HUMANS

Recordem: parlem en aquests escrits sobre el que som o hem de ser com a ésser humans, no tant sobre allò que hem de fer ni sobre el coneixement de les coses...  

Jaspers ens diu: En realitat, l’ésser humà té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

Allò que és l’ésser humà no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’ésser humà és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Experimentem però no acabem de comprendre. Recordem, una vegada més, la reflexió que, en la mateixa línia, fa Teilhard de Chardin:... vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció... vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Doncs, d’aquest fons és del qual ens intenta parlar Jaspers.

L’ésser humà és, al mateix temps, objecte i subjecte. Objecte d’estudi i subjecte d’experiència. Podríem dir també que és objecte de coneixement i d’acceptació. D’un coneixement relatiu ja que, com diuen Jaspers i també Pascal l’ésser humà és infinitament més del que ell pot saber de si mateix. I així aquella dita del Temple d’Apol·lo: Coneix-te a tu mateix, sempre serà un coneixement relatiu.  

L’acceptació del que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement i d’acord amb la consciència general de la Realitat és font de bellesa i de veritat.

Tots aquests raonaments que ens poden semblar gairebé inútils “a l’hora de fer coses” o que ens poden crear ansietat, és ben bé al revés: poden ser una font de pau i de serenor espiritual i de la llum. Una llum que ens ajuda a fer les coses d’acord amb la Veritat de Déu; no d’acord amb les nostres petites veritats. Ens ajuden també a entendre millor judicis com els de Pau quan diu: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

La veritable pau l’obtindrem no quan ens recolzem en les nostres “bones obres”, sinó en la bondat de Déu. Déu és més gran i més bo que nosaltres. I respectar la dimensió del Misteri inherent a tota vida humana és el més sensat i mesurat que podem fer.  

Seguim escoltant Jaspers: Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres que tenim pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les. No podem seriosament impugnar que nosaltres som responsables de les nostres decisions.

I segueix: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’ésser humà és l’ésser referit a Déu. No ens hem creat nosaltres mateixos. Som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.