4 – HUMANS

Quan ens decidim a pensar a fons en l’ésser humà, de primer hi trobem una aparent contradicció entre el que voldríem ser pel nostre compte i el que hem de voler ser d’acord amb el pla diví. I això enmig d’unes limitacions tant corporals com espirituals.

Una vegada més és Pascal qui ens fa veure la paradoxa de l’ésser humà. Escoltem-lo: L’home no és res més que una canya, la més feble de la naturalesa, però és una canya que pensa. I el pensament constitueix la grandesa de l’home.

I més a fons encara Jesús ens posa al davant d’aquesta aparent contradicció quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix... qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16,24-25.

I seguint amb el mateix tema escoltem Pau el que ens diu de si mateix: De bon grat em gloriaré sobretot en les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder de Crist. Per això em complac en les febleses, en els ultratges, en les necessitats... perquè, quan em sento feble, aleshores sóc fort.  2C 12,7-10.    

No hi ha dubte que ens hem d’estimar i ens hem d’acceptar tal com som i tal com estem destinats a ser, si volem gaudir de vida plena.

Ara bé, l’última motivació (per al creient) de la nostra decisió –i recordem que la decisió és allò que defineix l’ésser humà- no és allò que volem ser, sinó allò que Déu vol que siguem.

És a dir, no som lliures per a nosaltres mateixos: Quan nosaltres decidim lliurament i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. Jaspers

Quan actuem no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó degut a un consentiment interior de res més que un voler, aleshores som conscients éssers donats, en la nostra llibertat, per la transcendència. Jaspers. En la mateixa línia Panikkar diu: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.

Com més l’ésser humà és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

Nosaltres, els humans, no ens bastem mai a nosaltres mateixos. Empenyem cap enfora de nosaltres i ens acreixem amb la profunditat de la nostra consciència de Déu, per mitjà de la qual esdevenim al mateix temps transparents en la nostra nul·litat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer.

I Jaspers insisteix: Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos.