6 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Si el més sensible o el més material dels aliments ja és capaç d’influir en les nostres facultats espirituals, què hem de dir de les energies infinitament més penetrants que transmet la música dels matisos, de les notes, de les paraules, de les idees?

Per tant, les paraules pel fet de ser dites i escoltades amb seriositat causen (per se) un efecte en nosaltres, positiu o negatiu. Si pensem això amb deteniment entendrem l’advertència que ens fa Jesús: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici.. Els antics donaven molta importància a la lectura espiritual i a la meditació. Eren conscients de la seva eficàcia en ordre a fomentar els bons costums. El cos i l’esperit, creixen per si sols, però els hem de cuidar i alimentar. Pensar, doncs, que podrem ser cristians segons l’Evangeli sense alimentar-nos amb la meditació assídua de la paraula de Déu és una utopia i un engany.

I sabem que, referent al cos, no és igual qualsevol aliment. Una mala alimentació pot provocar anèmia. Doncs no serà exagerat dir que en l’esperit passa el mateix i que, avui dia, en general, estem mal alimentats i patim d’una anèmia de grans proporcions. És temptador acontentar-se amb lectures fàcils que, a més, són necessàries perquè ens informen del dia a dia, tant en el món civil com en el religiós. Ara bé, si no donem també un temps als grans mestres de l’esperit, difícilment, per no dir que és impossible, donarem un pas seriós en el camí d’aquella saviesa que és com la porta d’entrada al Regne de la llum i de la pau, ja en aquest món.  

Anar a fons i fer-ho amb llibertat i responsabilitat demana un esforç considerable i una disposició interior irrenunciable, per moltes que siguin les coses que hàgim de fer. No es poden servir dos senyors.

La saviesa és fruit de fer possible la llum de Déu que resta amagada en el fons del cor i que espera la nostra col·laboració a fi de fer fora tots els obstacles i que d’aquesta manera pugui fer-se present plenament a la nostra consciència. Per això el Mestre Eckhart, referint-se al creixement de la vida espiritual, deia que cal afanyar-se en treure obstacles més que en posar nous elements...

No hi ha pas en nosaltres un cos que es nodreixi independentment de l’ànima. Tot allò que el cos ha admès i ha començat a transformar, cal que l’ànima, al seu torn, ho vagi sublimant. Indubtablement que ella ho realitza a la seva manera, d’acord amb la seva dignitat. Però no pot defugir aquesta labor de cada instant ni aquest contacte universal.  

Podríem dir: Mai un cos sense ànima, però tampoc mai una ànima sense cos.

Hem rebut una educació que ens obliga a establir una dicotomia entre el que és humà i el que és sagrat. Hem construït una religió a base de normes i de lleis. Donem un temps al cos (perquè no tenim altre remei, i Déu ens ho perdonarà...) i un temps a Déu, per obtenir la salvació...  Però, aquesta no és la religió del Crist.

I així va perfeccionant-se –corrent un risc, però enfilant la felicitat—el seu poder particular de comprendre i d’estimar, que constituirà la seva més immaterial individualitat.

I aquell que no vol córrer el risc d’equivocar-se cau en un risc pitjor i segur, diu K. Jaspers.

En cada ànima Déu estima i salva parcialment el Món sencer, resumit en aquesta ànima d’una manera particular i incomunicable.

Està clar que, per Déu, a diferència del que fan els homes, una sola ànima, encara que sigui considerada enmig de milions d’altres ànimes, té tanta importància que, per ella sola, faria allò que ha fet per tot el món, i així ho entenia la mística dels antics. I ho veiem clar en la paràbola de l’ovella perduda: El pastor la va a buscar deixant totes les altres al desert...

Ara bé, aquest resum, aquesta síntesi, no se’ns donen pas com a cosa feta i acabada, amb el primer desvetllament de la nostra consciència.

A diferència dels animals que, amb l’ instint, Déu ja els ho ha donat tot, a l’home li ha donat la llibertat perquè fos ell qui participant del seu poder creador, portés a terme les possibilitats que li ha donat. Amb altres paraules: Déu ha donat a l’home la plenitud de la seva vida com una llavor, i deixa que sigui el mateix home qui la conreï amb el seu esforç i dedicació... Si no ho fa, serà com la llavor que tenim ben guardada en el flascó. Ben guardada, però es queda la llavor sola sense donar fruit.  En la llavor hi és tot. Però, cal cultivar-la! No inventem res. Només treballem allò que se’ns ha donat. Amb el nostre esforç fem possible l’acompliment de l’obra de Déu. Som creadors amb Déu Creador. Aquesta és la nostra fe. 

Som nosaltres els qui, per mitjà de la nostra activitat, hem d’acoblar hàbilment els elements disseminats pertot arreu...  

L’home que per la seva fe i emprant amb responsabilitat la seva llibertat rendeix al màxim els talents que Déu li ha donat és l’home nou del qual ens parla sant Pau. La història ens diu que homes i dones de fe han aconseguit experimentar aquesta plenitud i per això exclamaven com sant Francesc: Déu meu i totes les coses.

El treball de l’alga que concentra en els seus teixits les substàncies repartides en dosis infinitesimals per les capes immenses de l’oceà o la mateixa indústria de l’abella que forma la seva mel dels sucs libats en tantes flors, només són una pàl·lida imatge de l’elaboració perpètua que experimenten en nosaltres, per tal d’esdevenir esperit, totes les forces de l’Univers.

.

Es tracta doncs que totes les forces de l’univers esdevinguin esperit. En aquesta frase es pot resumir la finalitat de la vida humana aquí a la terra: Convertir totes les coses en esperit. L’esperit és, no solament un mitjà o una expressió, sinó la mateixa essència de la vida. Amb altres paraules: es tracta de donar un valor d’eternitat a tot allò que fem...

El dinamisme, vist des del seu natural sensible tendeix a replegar-se (egoisme) tendeix a estabilitzar-se (no moure’s de l’status). Ara bé, per la fe, la força (dinamisme) natural es converteix, de força que es replega (egoisme),  en força creadora (saviesa). Passem d’un món en el qual allò que impera és la llei i el compliment, a un món regit per la fe entesa com un força creadora oberta a l’infinit. És el dinamisme de l’amor en contra de l’entropia. Passem d’una força que anul·la les llibertats individuals a una força que les potencia al màxim, creant així la veritable unitat, és a dir, la vida en l’amor.