8 MD
EL
MEDI DIVÍ
(Comentaris)
LA
COMUNIÓ PER L’ACCIÓ.
Cada
una de les nostres obres, per la repercussió més o menys llunyana i directa que
té sobre el Món espiritual, concorre a perfeccionar Crist en la seva totalitat
mística.
L’obra ens perfecciona a nosaltres. Ens
perfeccionem en la mesura que perfeccionem allò que fem. I això vol dir també
que de la massa de gent que som al principi, en fem un poble de Déu: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble,
ara sou el poble de Déu. Pere.
En
realitat, per l’operació tothora vigent de l’Encarnació, el diví penetra tant
sàviament les nostres energies de criatura que, per a topar-nos amb ell i
abraçar-lo, no encertarem a trobar cap mitjà més apropiat que la nostra mateixa
acció.
Per tant, no és solament la pregària la
que ens uneix a Déu. També l’acció, qualsevol que sigui, de la nostra vida
quotidiana, pot ser mitjà apropiat d’estar units amb Déu, si la fem de cor i
amb recta intenció.
De
primer, en l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb
ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent.
Som com les mans de Déu. Quan estimem,
estimem com Déu ens estima; quan perdonem és Déu qui perdona...
I
com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc
en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu.
La voluntat és la guspira de la vida.
El nucli del nostre ésser és dinamisme, força vital, energia... és virtut. És
la força motriu que ens fa viure.
Ens hem de preguntar en quin indret o
nivell estem de la muntanya de la vida. Quina és la força motriu que ens mou i
ens fa fer les coses... la necessitat, la ideologia, la intuïció
espiritual? La voluntat és el punt
d’unió amb el diví. No és la paraula que diem, no és l’acció que fem, és el
desig, és la fe. Paul Tillich ens parla del coratge
d’ésser
i el posa com a sinònim de virtut en general o de la virtut per excel·lència i
sant Ambrosi diu que el coratge és
com la clau de volta de la vida del creient.
Aquest
contacte és permanent, perquè la meva acció dura sempre; i, alhora, donat que
jo no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor
de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams
cada cop més indestructibles.
La meva acció dura sempre. Pot ser
diferent en la forma i variada en l’expressió: durant el dia, fem mil coses.
Però, al mateix temps que no estem un moment sense respirar, tampoc deixem de
fer sempre alguna cosa encara que sigui el fet de dormir. El cos dorm però l’esperit vigila deien els
grans místics. El lligam invisible, silenciós que ens uneix amb Déu és
constant, inalterable, i el creient, cada vegada en té més consciència.
També diu, el nostre savi, que no sap
trobar cap límit a la perfecció de la seva fidelitat... Aquesta és la gran disposició del creient!
Aquell que posa un límit al seu creixement espiritual ha fracassat. No es
tracta de posar el llistó ben alt. Es tracta de no posar el llistó. Cada dia és
una nova oportunitat per créixer. Algú ha dit que més
important que la meta és el camí. Podríem afegir: la meta és el camí. De fet
Jesús es va definir com el Camí: Jo sóc el camí i
la veritat i la vida. En el camí de la vida
sempre podrem donar un pas més.
Quan la voluntat de Déu i la voluntat
del creient esdevenen una sola voluntat llavors és quan els lligams del creient
amb Déu són indestructibles.
En
aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme
material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn?
L’ànima no es detura per gaudir en allò
que fa, perquè si ho fa perd el gaudi i es desvia de la finalitat última de la
seva acció.
En aquestes altures de l’esperit, les
lleis són unes altres. La pau immensa
com la conca del mar, de la qual gaudeix el creient, és pur regal
de Déu.
Dèiem que la veritat no es posseeix,
sinó que es cerca. I cercant-la se’n gaudeix. Però se’n gaudeix en llibertat i
això vol dir que se la deixa lliure, perquè la veritat és més que nosaltres. No
la podem aferrar, i malgrat tot, en gaudim perquè Déu ha posat la seva morada en el nostre
interior.
Per més
espiritual que vulgui ser el creient, mai no menysté la matèria. Com diuen
Tomàs d’Aquino i Pascal, aquell que vol fer l’àngel fa la bestia.
És un
esforç creador el que emprèn, per això diu sant Pau que l’home nou és
esperit que dóna vida.
La voluntat de reeixir, una certa estimació
apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra
fidelitat de criatura.
Sant
Joan de la Creu va posar aquesta actitud apassionada d’estimar i d’anar
endavant malgrat tot, com la condició sine qua non de la santedat i de
l’acompliment humà -diví de la vida: Con ansias, en amores inflamada..
Des
d’aleshores, la sinceritat mateixa amb què desitgem i perseguim l’èxit de Déu,
se’ns revela com un factor nou –il·limitat també aquest—de la nostra conjunció
més perfecta amb el Totpoderós que ens anima.
La sinceritat interior és sinònim de la
puresa de cor. I si fem un esforç per superar la superficialitat en la lectura
bíblica veuríem que la puresa de cor també és una altra manera d’expressar
aquella qualitat que, segons la Bíblia, és el principi de la saviesa, és a dir:
el temor de Déu. Temor de Déu no és por. Tot el contrari: és aquella actitud
del creient que fa possible totes les altres manifestacions del diví en
nosaltres. Fa possible la llibertat i la responsabilitat: dues qualitats d’una
mateixa realitat paradoxal que ens obre les portes al Transcendent. És la unió
de voluntats: la de Déu i la nostra. És, per a nosaltres, una porta oberta a
l’infinit. És el lligam espiritual de les nostres vides amb Déu.
Associats
de bon començament amb Déu en un simple exercici comú de voluntats, ens trobem
units ara amb ell en l’amor comú del terme a infantar; i la meravella de les
meravelles és que, una vegada posseït aquest terme, encara experimentem l’encís
de trobar-nos-el present. Quan vivim aquesta realitat, vivim l’U, no
numèric, sinó espiritual. Que tots siguin
u amb nosaltres, va demanar Jesús. Aquesta és la pau infinita!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada