15 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Veritablement, en la regulació i en el modelatge inicial de la meva força vital... arribo a palpar, de tan a prop com és possible... la teva acció creadora.

Definitivament Teilhard en aquestes pàgines s’ha col·locat dalt de tot de la muntanya de l’esperit i va expressant matisos i aspectes de la vida d’unió amb Déu. I ho diu, no com des de fora, sinó expressant la seva vivència interior personal. Sense deixar la terra és a tocar el cel. Les seves són paraules de la terra amb perfum celestial. Cal llegir-les a poc a poc. L’home espiritual que era Teilhard vol posar de manifest que totes les coses ens poden ajudar a assolir la nostra unió amb Déu. Tot és pur per els purs va dir sant Pau. No cal anar al desert com Joan Baptista o al claustre com un monjo. No cal deixar la terra perquè segons sant Joan, aquesta terra és la casa de Déu.. I pel qui viu i veu les coses des de la fe, és converteix en la Terra Nova anunciada pel profeta.  

Per la seva mateixa naturalesa, aquestes benaurades passivitats (forces misterioses que rebem de Déu) que per a mi són la voluntat de ser, el plaer de ser això o allò i l’oportunitat de realitzar-me segons el meu gust, estan carregades de la teva influència. No sóc jo. l’autor final de tot allò que faig, sinó la gràcia de Déu en mi, deia sant Pau.

Teilhard volia beure a glops l’aigua viva que Jesús va prometre a la samaritana i volia que nosaltres també en beguéssim.

Tu, Déu meu, que precedeixes amb la teva crida el primer dels nostres moviments, concedeix-me el desig de desitjar l’ésser, per tal que, per aquesta mateixa set divina que tu m’hauràs donat, s’eixampli enormement en mi l’entrada de cabaloses aigües.

Dóna’m aquesta aigua, va dir la Samaritana a Jesús. I ho diuen tots els qui volen ser els seus amics.

No em treguis aquesta energia primigènia, aquest primer punt de recolzament, que és el gust sagrat de l’ésser; més aviat “confirma en mi aquest esperit principal”.

No solament hem de donar gràcies a Déu per les coses bones que puguem fer, sinó que hem de demanar-li que ens doni les ganes de fer-les d’acord amb la seva voluntat. 

A la teva agomboladora Providència que m’assenyala a cada minut, a través dels esdeveniments del dia, el següent pas a fer o l’esglaó a pujar, li mostraré la meva adhesió per una insaciable vigilància de no deixar passar cap ocasió d’enlairar-me “vers l’esperit”.

En les altures espirituals des de les quals parla Teilhard aquesta “insaciable vigilància” de la qual ens parla, no es realitza d’una manera angoixant i forçada, sinó de forma natural perquè ja forma part de la pròpia naturalesa. Ja s’ha fet virtut, en el sentit ple de la paraula. 

Les passivitats de disminució

Adherir-se a Déu, amagat en les forces internes i externes que animen el nostre ésser i el suporten en el seu desenvolupament, és, en última instància, obrir-se i confiar-se a tots els vents de la vida.

Pel desig de trobar Déu ens veiem emportats al deure amable de créixer.

Ara bé, l’experiència ens diu que en la vida no tot és positiu i a favor nostre. Hi ha moltes coses negatives, que Teilhard anomena passivitats o forces de disminució tant internes com externes, com són les malalties, accidents, persecucions... i al final la mort. Totes aquelles coses són causa per a molta gent d’allunyar-se i fins i tot de perdre la fe. Teilhard, en canvi, a imitació de Job que va dir allò de: Encara que em mati creuré en Ell, es reafirma en la seva fe i en la seva actitud positiva a favor de Déu. L’última d’aquelles disminucions és la mort. Sobre ella diu Teilhard: Enlairem-nos per damunt de la mort, per un descobriment de Déu en ella. I el Diví, instantàniament, es trobarà instal·lat en aquell mateix racó del nostre cor que havia pogut semblar escapar-se’n.

Crist ha vençut la mort, no sols reprimint les seves malifetes, sinó esmussant el seu agulló. Per la força de la Resurrecció, no hi ha res que, en endavant, matí necessàriament. Al contrari, qualsevol cosa en les nostres vides és capaç de transformar-se en beneït contacte de les mans divines, en beneïda influència de la voluntat de Déu. Als qui estimen Déu tot se’ls converteix en bé. Fins i tot, les pròpies faltes o pecats, diu Teilhard, si el pecador se’n penedeix.       

Teilhard a fi de fomentar un cristianisme lliure d’una tradició en minúscula que ha produït una mentalitat esmussada i de poca qualitat i per això rebutjada per molta gent, vol esgotar totes les possibilitats o capacitats d’intel·ligència de l’home creient que viu enmig del món i que fan referència a l‘aspecte nuclear i profund de la unió del creient amb Déu.

La nostra aparent derrota i la seva transfiguració

Unir-se és, en qualsevol cas, emigrar i morir parcialment en allò que estimem. Però si estem convençuts que aquesta anihilació en l’Altre ha de ser tant més completa com més ens atansem a algú més gran que nosaltres; quin no haurà de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu?

L’Evangeli arriba a dir: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. I també: Qui estima la seva vida la perdrà. 

Teilhard continua el seu discurs responent a la pregunta que ell mateix es fa: Quin ha de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu? Sens dubte, la destrucció progressiva mitjançant l’ampliació de les perspectives humanes, unida a l’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions sota l’acció de certs contratemps, són formes molt reals de l’èxtasi que ens ha de sostreure a nosaltres mateixos, a fi de subordinar-nos a Déu.

Remarquem la frase: l’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions. Aquest aspecte de la vida cristiana forma part dels temes importants que estan a l’agenda de Teilhard de Chardin.

Podríem dir que créixer en la vida interior és sinònim d’espiritualitzar els nostres actes i els nostres desigs.  Això no vol dir canviar uns actes dits terrenals per uns altres dits espirituals, sinó que vol posar de relleu una disposició més sincera, una intenció més pura en tot allò que es fa en la vida normal de cada dia.

Tanmateix, l’efecte d’aquest primer deseiximent només consisteix a portar el centre de la personalitat als últims límits de nosaltres mateixos.

Teilhard diu paraules essencials. No tot aquell embalum de paraules que es troben en alguns manuals de mística i que, més aviat, es refereixen a metodologies...