1 HN

L’HOME NOU

Seguim el comentari del Medi Diví. Ara comencem la tercera part que parla d’una manera més específica del Medi Diví, és a dir, del Crist. Altres paraules amb el mateix significat, són: L’Ungit, l’Enviat, el Messies, l’Home Nou, el Nou Ésser, el Fill de l’Home. Aquí hem escollit el terme: Home Nou, perquè és un dels que fa servir sant Pau.  

                               _____________________________________

“Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Crist. Per això, tant si vivim com si morim, som de Crist”

I no solament som del Crist, sinó que també som crist. El sentit de la vida no és mirar-se a si mateix, com Narcís, sinó que la nostra vida consisteix a viure per a l’altre. Recordem el que va dir el Crist: Qui estima la seva vida la perdrà, qui la perd per mi, la salvarà.

Pertot arreu al voltant nostre, a dreta i esquerra, davant i darrere, a sobre i a sota, només ha calgut superar una mica la capa de les aparences sensibles per a veure sorgir i fer-se transparent el Diví.

El diví ens envolta, en som part: som partícips de la naturalesa divina. De semblant manera que el vestit no ens deixa veure el cos, sovint les coses externes amb la seva bonica aparença no ens deixa veure la força divina que les fa viure i de la qual en vivim i som. Cal només, aixecar el vel de la nostra insensibilitat espiritual. 

No és que la presència divina s’hagi revelat senzillament davant de nosaltres, al costat nostre. És que ha brollat d’una manera tan universal, és que ens hi trobem talment envoltats i travessats que ni tan sols ens queda lloc per a agenollar-nos davant d’ella, ni que sigui en les fondàries del nostre cor.

Segons l’opinió de R. Panikkar, ni l’home pot viure sense Déu, ni Déu sense l’home. És conseqüència de la visió Cosmoteàndrica de la Realitat, i per tant, visió no monoteista. És una visió diferent de la tradicional defensada no solament pel cristianisme oficial, sinó per les altres dues religions anomenades, també, monoteistes: El cristianisme, el judaísme i l’Islam.

Però, si som capaços d’alliberar-nos dels conceptes doctrinals, per “sentir” la Veritat  axiològica fonamental, ens adonarem que tant la visió de Teilhard, com la de Panikkar, no s’aparten de la vera Tradició cristiana en majúscula. 

Mitjançant totes les criatures sense cap excepció, el Diví ens assetja, ens penetra, ens modela. L’imaginem llunyà, inaccessible, i tanmateix vivim enfonsats en les seves capes abrusadores; “En ell vivim, ens movem i som”. St. Pau.  També és coneguda aquella frase de sant Agustí que diu que: Déu és més interior que el més íntim de nosaltres.  

Veritablement com deia Jacob en desvetllar-se del somni, el Món, aquest Món palpable, en el qual suportem feixugament l’enuig i la irreverència reservats per als paratges profans, és un indret sagrat. I nosaltres no ho sabíem!

Aquí fa referència al passatge del Gènesi quan Jacob caminant pel desert es va aturar en un lloc per passar-hi la nit. Va agafar una pedra que li servís de coixí i es va posar a dormir. En somnis va descobrir el que s’ha d’entendre com un missatge teològic de gran profunditat. En despertar-se va dir: Realment el Senyor és present en aquest lloc i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: -Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.   

Molts anys després Joan en el seu Evangeli va repetir el mateix pensament quan va dir que el Món és la casa de Déu: Va venir a casa seva i els seus no el van acollir. .

Nosaltres, pel nostre compte, som els qui hem assenyalat llocs sagrats i llocs profans. Però, per al veritable home de fe tot és sagrat, perquè tot està ple de la presència de Déu. Els sagraments celebren aquesta presència. No la creen. 

Els atributs del Medi Diví

La meravella essencial del Medi Diví és la facilitat amb què reuneix i harmonitza en si mateix les qualitats que ens semblen més contràries. Immens com el Món i més temible que les més inabastables energies de l’Univers, posseeix tanmateix, i en grau suprem, la concentració i la precisió que constitueixen l’encís i la cordialitat de les persones humanes.

El Crist pot ser dolç i mans, perquè és fort i poderós. L’aparent fortalesa dels homes que s’expressen amb violència, amaga de fet, una gran debilitat.

Ample i innombrable com l’ona centellejant de les criatures que el seu oceà sosté i revifa, el Medi Diví conserva alhora la transcendència concreta que li permet de restablir, sense punt de confusió, tots els elements del Món a la seva triomfal i personal unitat.

En aquest nivell de consciència, unitat i diversitat no són dues realitats diferents. Són dos aspectes de la mateixa realitat. Cada ésser per petit que sigui forma part de la gran Unitat sense que perdi, no obstant això, un sol bri de la seva personalitat. 

Incomparablement proper i tangible, per tal com fa pressió sobre nosaltres  per mitjà de totes les forces de l’Univers, defuig tan constantment la nostra abraçada, que mai no podem haver-lo aquí baix si no és enfilant-nos, empesos per la seva mateixa ona, al límit del nostre esforç. Essent present i exercint la seva atracció en el fons inaccessible de cada criatura, el Medi Diví s’enretira tothora més lluny, i se’ns emporta cap el centre comú de tota consumació.   

Només per la fe podem viure i experimentar (no desxifrar conceptualment) aquestes dues dimensions, aparentment diferents, de l’única realitat. Puntualitzem que la fe no és quelcom fruit de la imaginació, sinó que és un constituent de la nostra naturalesa humana. 

Trobem Déu en aquells que estimem en la mesura que, ells i jo, ens espiritualitzem cada vegada més. Alhora, captem Déu en el fons de la bellesa i de la bondat en la mesura  que les perseguim cada cop més lluny, amb les facultats intensament purificades.

Cal tenir present que “espiritual” no és oposat a “humà”. Tot el contrari: com més espirituals, més autènticament humans serem.

Per obra del Medi Diví, el contacte de la matèria purifica... perquè el Medi Diví ens ajuda a posar cada cosa al seu lloc dirigint el nostre desig a fi d’aconseguir la finalitat última de les coses. En el Medi Diví, el desenvolupament s’aboca cap a la renúncia... La mort esdevé una resurrecció.