2 HN

L’HOME NOU

Déu se’ns descobreix pertot arreu, quan el cerquem a les palpentes, com un medi universal, perquè és el punt darrer on han de convergir totes les realitats.

La divinitat és com “l’aire espiritual” que respirem d’una manera misteriosa, però real, i sense el qual no podríem viure. El necessitem, encara més que l’aire “natural”. D’ell vivim, i tanmateix mai no el podrem abastar.

Cada element del Món, sigui el que sigui, només subsisteix, hic et nunc, com una mena de con les generatrius del qual s’uneixen (al terme de llur perfecció individual i al terme de la perfecció general del Món que les conté) en Déu que les atrau.

Déu és un pol de la Realitat. Un pol constitutiu. Panikkar. L’altre pol és la Creació: L’home, el cosmos. La Realitat està formada pels dos pols.

Des d’aleshores, a les criatures, pel fet de ser-ho, no les podem mirar, ni en la seva naturalesa ni en la seva acció, sense que en el més íntim i en el més real d’elles mateixes hi descobrim –com el sol en els trossets d’un mirall estavellat—la mateixa Realitat, una en la multiplicitat, inassequible en la seva proximitat, espiritual en la seva materialitat.

Esmentem aquí, una vegada més, les paraules de Pau: En ell vivim, ens movem i som i gosem fer la següent reflexió: Hi veiem una semblança entre el panteisme i les paraules de Pau, però també hi veiem una diferència. Si aquestes paraules fossin dites pel panteisme dirien només: en ell vivim i ens movem, perquè pel panteisme tot és Déu. Per tant la realitat de l’home desapareix. Ara bé, Pau diu: En ell vivim, en movem i som. Per tant, l’home persisteix, tot i viure en Déu. Té raó Panikkar quan diu que el panteisme és un error no pas per excés sinó per defecte.

Cap objecte no pot influir sobre nosaltres des de la seva mateixa fondària sense que ens escalfi una guspira de la Llar universal.

No podem viure en la superfície ni aïllats. Si vivim a fora, quedarem enrederats de fred. Si vivim aïllats quedarem desnodrits. Un ésser aïllat és un ésser que no ha arribat a la plenitud, és un ésser incomplert. Més ben dit: no existeix. És com una fulla seca que s’emporta el vent.

Cap realitat no pot ser capida per la nostra ment, abraçada pel nostre cor o les nostres mans, en l’essència d’allò desitjable que té tancat a dintre, sense que ens sentim obligats per l’estructura mateixa de les coses a remuntar-nos fins a la font original de les seves perfeccions.

Si volem tenir consciència del que som i del que podem ser hem d’anar a la Font de la vida. D’ ella ens ve tot el que som o el que podem ser. Si volem tenir pau amb nosaltres mateixos hem d’anhelar amb passió la plenitud de vida que ens ofereix el Mestre: He vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir.

Aquesta Llar, aquesta Font són, doncs, pertot arreu. Justament perquè Ell és infinitament profund i puntiforme, Déu és infinitament pròxim i estès pertot.

Justament perquè és el centre, ocupa tota l’esfera.

Això mateix ho expressa poèticament el salmista quan diu: On aniria lluny del teu esperit?

On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt del cel, hi ets present, si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo. ¿Provaré de prendre les ales de l’aurora? ¿Aniré a viure a l’altre extrem del mar? També allà les teves mans m’hi portarien, també allà m’hi vindrien a buscar. 

En el Medi Diví tots els elements de l’Univers es toquen per allò que tenen de més interior i de més definitiu.

Quelcom semblant podríem dir dels sistemes i conceptes doctrinals en allò que cadascú d’ells té de veritat. I, tanmateix, són allò que més separa els homes !!! Això demostra que no som lliures, sinó esclaus de les nostres lleis, normes, dogmes... I que això encara passi avui dia, vol dir que estem totalment desfasats. El moment actual de la història demana una altra cosa. 

L’Home, s’angunieja incessantment, i amb raó, davant les folles intencions o la desesperant opacitat d’un medi natural en el qual la majoria dels esforços individuals semblen malbaratats o perduts, en el qual els cops i els crits sembla que s’ofeguin sense despertar el més mínim ressò.

El problema del dolor, de les limitacions, del mal no serà mai del tot comprés, però, quan el creient viu endinsat en la llum eterna i l’il·lumina el sol que ve del cel..., les ombres de la mort queden com a la superfície de les seves vides.

Però tot això és la desolació de la superfície. En el fons del riu les aigües transcorren calmoses, és a la superfície que van esvalotades. 

Deixem la superfície. I, sense abandonar per res el Món, enfonsem-nos en Déu. Allà, des d’Ell, en Ell i per Ell, ho tindrem tot i ho senyorejarem tot. Déu meu i totes les soses, deia  St. Francesc.  

En aquest món, però, la felicitat complerta no existeix. Però sí, aquella pau tan immensa com les aigües que cobreixen la conca del mar.   

De totes les flors i les llums de les quals haurem hagut de desprendre’ns per ser fidels a la vida, retrobarem allà un dia la seva essència i el seu perfum...

St. Joan de la Creu ho descriu poèticament d’aquesta manera: Cercant el meu amor, iré per les muntanyes i riberes, ni colliré les flors ni temeré les feres...

Tot el que és creat és bo i en gran mesura bo. Tanmateix, som limitats i no podem gaudir de tot al cent per cent. I si no volem quedar enganxats a les formes hem de renunciar a moltes coses per poder gaudir del que és essencial.

En aquest lloc, el més lleu dels nostres anhels i dels nostres esforços és recollit i conservat, i ell sol pot fer vibrar instantàneament totes les fibres de l’Univers.

Una sola acció, per petita que sigui, feta per un cor net, val més que moltes obres grans, si el que les fa no té el cor purificat. Diu Pau:  Si repartís tots els meus béns als pobres... però, no estimés, de res no em serviria.