13 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Les passivitats de creiexement i les dues mans de Déu.

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit. I, tanmateix, “què tens que abans no hagis rebut”. Sant Pau. Rebem la vida tant o més que la mort.   

La nostra vida està en mans de Déu. Cal no defraudar-lo! Hi sortirem guanyant.

Penetrem en el racó més secret de nosaltres mateixos. Donem tota la volta al nostre ésser. Intentem àvidament de capbussar-nos en el mar de forces experimentades en el qual el nostre creixement es troba com immers. Resultarà un exercici saludable: la pregonesa i la universalitat de les nostres dependències formaran la intimitat de la nostra comunió. 

                                               

Teilhard ens porta, de mica en mica, en aquell nivell de consciència que els místics de l’Edat Mitjana anomenaven nit de l’esperit i que representa un alt grau de maduresa espiritual. Teilhard ho proposa d’una manera assequible a tothom. Cosa que hem de posar de relleu ja que, segons els autors espirituals d’avui dia, aquest posar a l’abast de tothom allò que abans es deixava pels “grans místics”, ha de ser la nota distintiva pròpia del moment històric en el qual vivim. Tothom que vulgui arribar a la plenitud de la vida ha de saber que això només depèn d’ ell. Solament hem de tenir en compte i valorar, en la pràctica, la vida que hem rebut i de la qual depenem per poder gaudir -- per la fe-- de la plenitud d’aquesta vida.

És el nivell de consciència en el qual s’aprèn a viure de l’esperit. Una consciència que és pròpia de l’home nou. El creient esdevé “home nou” quan ha nascut de nou de l’aigua i de l’Esperit, segons la paraula de Jesús. Ja que, de la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit.     

Per la seva part l’Evangeli ens fa una advertència: Sense puresa de cor no podrem entrar en aquest món espiritual. Per això, R. Guardini diu que és una prova de la vitalitat espiritual de l’home veure fins on persegueix aquesta qüestió.

La vida és camí. Som esdevenir. Jo no sóc jo, sinó que espero arribar a ser-ho.  R. Guardini. Existim com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Les paraules de Teilhard i i de R. Guardini es poden entendre com un comentari de la doctrina de sant Pau sobre l’home vell i de l’home nou i la de Joan en el cap. tres del seu Evangeli. 

R. Guardini diu al respecte: En diversos pobles, sobretot en el Nord, es troba un mite de sentit molt profund, el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons aquest mite, l’home és abans que res tal com està encarnat i viu visiblement; però, a més és una altra vegada, i llavors  és de veritat. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l’ésser immediat; per això se l’anomena “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant l’home immediat no veu l’autèntic; només sent que està aquí; però, “darrere”, és a dir, en el domini del que no és donat. Que no és donat en el primer nivell de consciència. 

El paràgraf que ara transcriurem és digne de destacar per la seva bellesa i profunditat. Els punts suspensius amb els quals comença el text són propis de l’Autor i que deuen voler significar la continuïtat de la seva reflexió:

... Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida (jo, que se suposa que medito cada dia!) vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció. Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa. I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’ on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Aquestes paraules no les hem de llegir només. Ens hem d’identificar amb el seu contingut espiritual fins que nosaltres les repetim, però no com aquell que memoritza un text que ha aprés de memòria, sinó com sortides de dins, del més íntim de nosaltres mateixos.

Si féssim la mateixa experiència, voleu dir que la nostra vida no canviaria i les nostres dependències dels afers i objectes de la vida moderna no es relativitzarien? Quan l’ésser humà toca a fons de veritat, viu més del fons que de les aparences. Potser tot continua igual, però el pes de la vida, el cor, està submergit en el silenci de l’eternitat. I des d’aquest silenci fa el que fa, diu el que diu, sent el que sent...

I Teilhard continua el seu text reflexionant sobre totes aquelles circumstàncies que posen més de relleu el context ple de misteri que les ha fet possible:

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida? De segur que no és pas el nostre esforç ni l’esforç de ningú del nostre entorn allò que ha desencadenat aquest corrent. Ni és tampoc la nostra sol·licitud, ni la de cap amic, que en regula els moments de baixa o de màxima vivesa. Podem molt bé, pas per pas, assenyalar al llarg de les generacions els antecedents parcials del torrent que se’ns emporta.

Podem tenir un pressentiment de com la vida axiològica de l’ésser humà s’ha anat formant a través dels segles fins arribar en el moment actual. Temps (no temps lineal) i eternitat coexisteixen. És el que R. Panikkar anomena tempiternitat. És allò del salmista: Mil anys són com un dia i un dia com mil anys.

Ens rebem molt més que no pas ens fem. L’home, diu l’Escriptura, no pot afegir ni un mil·límetre a la seva estatura. I molt menys encara pot augmentar en una unitat el seu potencial d’estimar... En última instància, la vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.     

Un ha rebut un talent, l’altre dos i l’altre cinc. Tanmateix, el grau de glòria eterna no depèn dels talents que s’han rebut, sinó del grau de fidelitat als dons donats per Déu. En el jardí de Déu més val ser una violeta resplendent que una rosa mústia. I la varietat del jardí forma part de la seva bellesa.