2 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

HEUS AQUÍ L'HOME

VERS LA PLENITUD DE L'HOME

Heus aquí l'home. Jo 19,5. I heus aquí l'Evangeli, perquè amb aquestes paraules tenim resumit el missatge de Jesús. Totes les altres paraules es poden entendre com a comentari. Arribar a la plenitud de l'home dins de la nostra cultura -la cultura que hem rebut- vet aquí el fet cristià.

En l'origen de la història, en primer lloc hi veiem els humans. En aquell temps, l'home i la dona es dirigien a Déu des de la intimitat del seu cor. Ho podien fer. En aquest sentit Panikkar ens diu: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. La nostra existència... No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Les institucions religioses van venir després. Les institucions van néixer com una ajuda, un acompanyament i com una expressió externa (institucional) de la fe del poble. Però, amb el pas del temps, les institucions amb les seves lleis, amb els seus dogmes i sagraments, s'han convertit en un pes i una cuirassa que impedeix volar cap el regne de la llibertat i responsabilitat personals que són els valors que salven l'home. L'home es defineix per la seva llibertat. Cal ajudar l'home amb el pensament i la saviesa perquè preservi i augmenti les seves possibilitats de creixement espiritual. Cf. Jaspers. On no hi ha llibertat no hi ha home.

Les lleis de les institucions són com la llitera del paralític de l'Evangeli. Mt 9,1-8. De primer, quan encara no som adults, necessitem que aquestes lleis ens portin: són la nostra llitera. Però, ha d'arribar un moment en que siguem capaços de portar nosaltres la llitera, com allò que ens acompanya. Ha d'arribar el moment que siguem nosaltres els qui decidim la nostra vida des de la nostra llibertat, arribant així a ser persones adultes en la fe. Refusem les institucions polítiques i religioses que ens volen mantenir en una minoria d'edat.

La primera pregunta que solem fer a l'hora d'intentar renovar les nostres institucions és aquesta: què hem de fer? I generalment d'aquí no passem. Només pensem en les coses que hem de fer. Ara bé, aquesta pregunta en un nivell més alt de consciència, hauria de ser substituïda per la següent: com hem de ser? Perquè, com deien els antics: l'acció segueix l'ésser. Que podem traduir dient: Tal com és l'ésser, tal serà l'acció. Diem això perquè sovint ens limitem a renovar les parets de l'edifici espiritual, però el fonaments segueixen sent els mateixos: uns fonaments fets de sorra i no de pedra ferma. Cf. Mt 7,24-27. En les reflexions que fem sobre la realitat espiritual i la vida, sempre caldrà tenir en compte com a punt nuclear que clarifiqui el nostre pensament, la diferència entre el contingut essencial de la vida i les seves formes externes d'expressió. Generalment ens quedem encallats en les formes externes, sovint derivades, no del contingut essencial, sinó de les nostres especulacions i dels nostres interessos emmascarats.

Dit d'una altra manera: la qualitat de la nostra vida està condicionada pel costat de l'alternativa on col·loquem el pes de la nostra decisió i que és allò que dóna sentit i realitat a tot el que fem i desitgem. L'alternativa nuclear de tota experiència religiosa està formada per la fe i la llei. Tot dependrà de quin valor escollim com a fonament últim de la religió que professem. Allò que va provocar, fa dos mil anys, un canvi substancial del fet religiós i que va fer possible la vivència d'un nivell superior de consciència en la fe i en la vida espiritual, va ser el fet de deixar una religió fonamentada en la llei i assumir una altra religió fonamentada en la fe. Sant Pau ho proclamava dient: el just viu de la fe. Rom 1,17. I també: és evident que el compliment de la llei no justifica ningú. Allò que salva és la fe en Jesucrist. Gal. 3,11. És a dir, la fe en l'home com enviat de Déu. Aquest va ser el seu missatge fonamental que va trastocar tota la seva manera de pensar i de viure. La religió autèntica l'expressem externament amb la llei, però la vivim des de la fe. No podem viure de les dues coses alhora. Aut -aut, diria Kierkegaard. I Jesús diu: No es poden servir dos senyors... Mt 6,24. I també: Qui no està amb mi, està contra mi. Lc 11,23. No podem estar, al mateix temps, a baix o a dalt de la muntanya. Doncs, en la vida espiritual passa el mateix.

Pel baptisme tots els batejats som sacerdots i formem part d'un poble sacerdotal. El sacerdoci ministerial pertany a la dimensió jeràrquica de l'Església, al servei de l'ordre extern de la institució religiosa. L'ordre extern no canvia la naturalesa de la vida espiritual. D'aquesta manera, la comunitat de fe (els laics) ha de poder celebrar el misteri de la presència del Crist ressuscitat i combregar amb aquesta presència sense cap més requisit que la mateixa comunitat. La comunitat és l'únic ens necessari per poder celebrar el misteri de la fe. Allà on hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Mt 18,20. Per tant, si nosaltres creiem que per gaudir de la presència del Crist ressuscitat és necessari la presència del sacerdot que actua d'acord amb unes normes dictades pel Dret Canònic, estem demostrant que ja no vivim de la fe, sinó de la llei i la nostra religió és més semblant a la del Ant. Testament, que no pas a la del N.T. Som deixebles de Saule, més que de Pau. Tenim un sacerdoci que crea dependència. Hem anul·lat d'un cop, l'ensenyança nuclear del N.T. I tornem a ser una variant del que era la religió de l'Ant Testament.

El temps del N.T. considerat com la plenitud del temps, Gal 4,4. va ser un gran pas històric en el creixement i maduresa del fet religiós en general. Però, això va durar poc temps. Actualment, que es pronostica un altre canvi axial de la societat, potser no serà altra cosa, si es confirma, que tornar a recuperar allò que ja va ser possible fa dos mil anys i que, pels interessos i per la rutina del temps, hem deixat perdre.