17 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La dimensió espiritual és el nucli de la personalitat. Tot forma part del que som: cos, raó, esperit... però la dimensió espiritual –com a éssers humans- és el nucli, és la força vital, el dinamisme que mou, l’energia que dóna sentit... El cim forma part de la muntanya; el cim no pot prescindir de la falda, de la base... La muntanya és tot, però el cim és el que toca el cel, el que ens fa divins, sense deixar de ser humans.  

Tot forma part de nosaltres, però vivim en un lloc... no podem viure al mateix temps, al cim i a la falda de la muntanya... L’important és saber on vivim –on tenim el cor- perquè d’acord en el lloc on vivim, serà la nostra manera de pensar, d’actuar i de ser.

Per això l’Evangeli de Joan que és d’una gran profunditat espiritual, comença posant de relleu la pregunta que els deixebles fan a Jesús: On vius?  a baix, al mig, al cim de la muntanya de Déu?  És la pregunta clau que ens hem de fer, si volem saber una mica el que en realitat som com a éssers humans i quin és el valor del nostres actes en ordre a la vida eterna i també per saber el nivell del nostre coneixement.

La resposta de Jesús també és per considerar: Veniu i ho veureu. És l’experiència. Si no vivim en el mateix lloc espiritual, en el mateix nivell de consciència que vivia Jesús no podem entendre el seu missatge. És el que els passava als mateixos deixebles abans de la Pentecosta. El mateix Jesús els diu: Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Una altra traducció diu: però ara no les podeu suportar. I una altra encara: però ara no les podeu entendre. Jo 16,12.

No es refereix a la quantitat, és a dir: a tenir més coneixements... sinó a la qualitat: més profunditat, més empatia amb la Veritat i la Realitat. Com diu Bergson i altres autors, en el món de l’esperit la categoria de la quantitat, s’ha de canviar per la de qualitat. 

Hem dit mantes vegades que és de primera necessitat distingir el contingut essencial de la forma d’expressió: Distingir la vida de l’expressió de la vida, l’amor de l’expressió de l’amor, la fe de l’expressió de la fe. I també en el llenguatge que fem servir hem de saber distingir, en cada mot quan és paraula i quan és concepte. Saber distingir la filosofia, que és “amor a la saviesa”, de la ciència. La ciència cerca, investiga com actitud pròpia de la seva naturalesa... en canvi, des del coneixement espiritual és diu: no es pot cercar la saviesa, i encara: el contrari de la saviesa és el saber de tot.... 

La filosofia que, segons els antics, neix de la contemplació i de l’admiració, és fruit de l’experiència més que de l’estudi. L’estudi acumula i guarda els coneixements obtinguts per l’empatia amb la realitat ...

Per això es diu que la filosofia és una actitud primària, és a dir: forma part de la naturalesa humana que hem rebut. La disciplina acadèmica que es coneix amb el nom de filosofia és la seva expressió doctrinal, però el contingut essencial està, en potència, en cada un dels éssers humans. Desenvolupar aquest poder depèn de la llibertat de cadascú. Recordem  Jaspers que ens diu: No es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar.